Tuesday, November 29, 2005

Pupurri

Aprofitant que tinc temps torno a escriure, la veritat és que quan treballi no sé quina periodicitat podré mantenir, però de moment encara puc aprofitar. Avui faré una mica de pupurri de cosetes que m’han sorprés al llarg d’aquestes primeres setmanes, cada paràgraf és un tema, sense connexió amb l’anterior, no em molestaré a fer-los lligar.
 
El tema de l’atenció sanitària en aquest país no és un tema menor, excepte les persones més pobres que disposen d’atenció pública, la majoria de mortals que estic coneixent s’han de pagar una assegurança mèdica. Deixeu-me citar un parell d’exemples ben contraposats, de fet jo crec que es tracta d’una freda i d’una de calenta. En l’atenció primària pública (la gratuïta) el temps per pacient està en torn als 10’ per pacient i a certs professionals i a molts usuaris els sembla insuficient. La tant nostrada atenció sanitària europea, no pot mantenir aquests estàndards. De fet el gran debat de la sanitat pública catalana és arribar a aquests temps per garantir un tracte metge – pacient adequat, és tracta d’un mínim de qualitat, aquí (si més no en temps) el tenen. En canvi en altres aspectes és péssima. Na M (una xilena que he conegut), quan va parir al seu segon fill en el sistema públic, va tenir un part natural, sense epidural, perquè el sistema sanitari no la pot pagar! Amb tots els respectes per les mares modernes europees, sembla ser que no és tan modern això del “part natural”.
 
Per cert, acabo d’instaurar una nova norma en escriure: les persones a les que citi, apareixeran només amb una inicial, per mantenir-ne la privacitat.
 
Una altra sorpresa. Un dia vaig entrar en un locutori a trucar, ho vaig fer amb pocs diners i a més la conversa va ser més llarga del que tenia previst. Resultat no podia pagar els 1950 pesos que costava la cosa (uns 3€) Jo no sabia com posar-m’hi, així que li vaig dir a la senyora (que no havia vist en la vida) que si volia li deixava el rellotge mentre anava a buscar diners. La resposta contundent: no, debo confiar. Me’n vaig anar, vaig aconseguir diners i vaig tornar, ella ho va trobar normal, jo no. Si aquesta senyora governés el món, potser seríem més feliços.
 
L’asado, com us vaig dir és una institució a Xile. És d’aquells “productes” de la terra que molts es disputen l’origen, com el xató... En tot cas no deixa de ser compartit amb l’Argentina i l’Uruguai. En aquells països no sé com es desnvolupen, aqui es una mena de festival de la carn i del menjar, però també és més que això. És un moment, llarg, molt llarg, per a compartir amb gent, de xerrar d’això i d’allò... Recordo un cop en què el dinar es va allargar tant, que es va anar a buscar més beguda (element imprescindible en un bon asado) i una mica més de menjar per a poder sopar... Quan tingui més confiança, jo hi faré una aportació: l’escalivada. L’all-i-oli no em veig amb cor d’afegir-lo (més que res perquè mai n’he fet)
 
L’altre dia vaig sortir a ballar, la veritat és que no sé des de quan no ho feia, de ben segur mesos. Si a més intento trobar un moment en què ho fes durant tantes hores, crec que m’he de remuntar a anys. Potser un Aste Nagusia a Bilbo, crec que l’any 2003. Algunes sorpreses durant el ball: veure a tota la gent al teu voltant gaudint amb intensitat d’una cançó que jo no havia sentit en la vida. Tot un experiment sociològic. No és el primer cop que em passa, de fet és freqüent, ja que això de la cançó de l’estiu mai m’ha interessat especialment, però és clar, aqui era la majoria de les cançons les que a mi em deixaven fred. Una cançó que si em va arribar, va ser una que afirmava alguna cosa com: para aprender a hacer el amor tienes que venir al sur. Bé, posaré tot el meu interés en aprendre! Finalment la part més interessant, va ser una estona llarga de cançons de música electrónica enllaçades sense parar. Donat el meu gran interés per aquest tipus de música, vaig desconnectar-me del meu voltant i el meu cap va començar a donar voltes. Van ser moltes, en aquesta estona el meu cos va seguir en moviment, però de manera totalment independent al que passava pel meu cap. Vaig passar per moltes cares i per molts llocs (sempre associats a gent), la majoria d’imatges van ser positives, però també hi va haver algun moment per a imatges menys engrescadores, però que formen part de la meva història i que afortunadament ara ja es poden mirar amb “afecte”. D’una imatge me n’anava a una altre, sense ordre ni concert. En algun moment vaig tenir la impressió de fer cara de flipat, potser ho estava. Vaig passar per casa (la mare, els germans, les cunyades, els nebots, l’àvia, el pare...), per Coforb, per la Salut, per Camp de l’Arpa (perdoneu per estar tanta gent apretada sota el mateix nom), per Horta, per Sant Feliu, per Cerdanyola, per la Diagonal, per Ca’n Pardals en diferents etapes i per la nova vida de tots els seus habitants (dels animats i dels inanimats, dels temporals i dels permanents), per Gràcia (només faltaria!), per Itsasondo, per la casa dels pinyes i pajarillos, per Campins, per Amaroz, per Amorebieta (he tingut dubtes del nom i de la grafia, si de cas C, no t’ofenguis amb mi), per Irún, per Posta Kalea (especialment per l’habitació dels mals endreços), pel codi 2-47, per les Corts i per Sants, per Verdi, per aquells que els agrada veure a galet, per Terrassa, per les figueres que creixen, pels que estan a Suècia (per poc temps crec) i pels que segueixen a casa, tot esperant poder viatjar cap a l’Uruguai, pel Bages i pel Penedès, per les punxes... Si algú no s’identifica pot afegir-se a continuació. Si algú s’identifica (no tots hi sou de la manera més evident possible) i m’ho vol fer saber també estarà bé, pot ser una mena de joc! Vaig tenir també un record per als més petits, per als nebots postissos: no deixeu que m’oblidi d’ells. Espero (exigeixo) fotos, en les quals, si voleu podeu sortir-hi també els pares...
 
Bé i per acabar, una de les coses més surrealistes que mai m’han passat. Us deixo amb aquest caramelet. Aquest migdia mentre escribia un correu, ha entrat a l’oficina d’en F (des d’on acostumo a escriure, aprofitant les estones en que queda l’ordinador lliure) ha entrat en S, un amic seu i m’ha dit: necesito que vengas conmigo y te tomes un completo y una bebida. Per començar un completo és un entrepà de salsitxa amb alvocat, maionesa, quetxup i mostassa, una mena de hot dog a la xilena, bastant comú en la dieta del país (i com vaig saber també de Colòmbia i Brasil, tot i que amb variacions importants). Una bebida és una beguda gasosa de qualsevol color o marca. Ara teniu la mateixa informació que tenia jo en sentir la solemne frase d’en S. Mort de riure, he sortit amb ell, he seguit les instruccions que m’ha donat i he anat al local en qüestió a demanar el que m’ha dit. Afortunadament m’ha donat permís per transformar la bebida en un altre tipus de beguda. He demanat, he menjat, he observat, he comprat un parell de xocolatines (una de postres i l’altre per a en S), he pagat i he sortit. Per fer això ell ha cobrat el seu sou i la persona que m’ha atès ha guanyat un premi que li suposarà més d’un 15% del seu sou (i no perquè el premi sigui immens, sinó perquè el sou és ínfim!). L’explicació: un insòlit sistema de control de qualitat. En S té un pituto (un treballet, complementari a l’activitat principal) amb l’empresa que jo he anat a “inspeccionar”, ell ha de captar inspectors d’incògnit per a comprobar que els treballadors segueixen els pasos que els exigeix l’empresa. Jo no serviria per a això, em posaria definitavament al costat del treballador, jo sempre donaria el premi!
Posted by Pardalet migratori at 17:52:12 | Permanent Link | Comments (1) |

Monday, November 28, 2005

Instruccions d'ús

Tot i que ja fa algunes setmanes que compartim aquest mitjà, m’ha semblat oportú fer unes petites instruccions d’ús. Crec que per a la majoria, m’hi incloc, el mitjà és nou, per tant us faig cinc cèntims de quin ús jo crec que en podem fer.
 
Potser us heu fixat que darrerament he fet alguns canvis en el disseny de l’embolcall del text. Per començar l’aspecte de la barra que hi ha a la dreta del text: he canviat l’ordre i he tret alguns elements innecessaris. Ara queda un anunci (no me’l deixen treure), el meu perfil, els àlbums (per a penjar-hi fotos que encara no tinc) i els arxius, un resum per accedir a arxius antics (en el moment que n’hi hagi). Pel que fa al meu perfil veieu que no hi ha el meu nom i que em presento com a pardalet migratori. Tot i que això és una bestiesa, perquè es ben sabut que els pardals no migren i molt menys d’est a oest, tot creuant l’Atlàntic, és un ocellet urbà (com jo) que té a veure amb mi, per motius que tampoc cal explicar. Donat que en aquest moment jo emprenc la meva particular migració, m’emporto amb mi un pardal i m’invento la seva capacitat de migració. Espero que els zoòlegs més ortodoxos em perdoneu la poètica. També podeu veure que he canviat la foto, aquesta foto és de Chiloé, concretament de la zona de Cucao, a l’oest de la illa. Per tant les diferents franges que es poden detectar en ella (reraduna, duna, platja i oceà), acaben amb l’indomable Oceà Pacífic. Dic indomable, perquè les dues vegades que he estat aquí tenia l’aspecte d’un oceà indomable, molt més fa dos anys que ara, però igualment salvatge. Per descomptat no convida gens a un banyet refrescant…
 
També hi ha un altre element que voldria presentar-vos. Sota cada un dels textos que penjo hi ha la anotació “comment”, clicant sobre ella podeu consultar els comentaris que han fet altres persones i fer qualsevol comentari que volgueu. Algú de vosaltres m’ha fet arribar algun suggeriment de temes sobre els que escriure (fauna i gènere), ambdós estan al tinter, però accepto altres propostes... De fet jo ara mateix he provat com es fa (no ho havia fet mai), és ben senzill. Us demana tres dades: nom (o si ho preferiu malnom), correu electrònic (que no surt publicat), un web (si el teniu) i el comentari que voleu publicar, molt senzill. Finalment, en els comentaris, crec que és millor obviar els noms, simplement és una idea.
 
Darrers comentaris, de caire lingüístic, els “xilenismes” que apareguin en el text els aniré anotant (com fins ara) en cursiva! També veieu que apareix un altre bloc (sembla ser que en català és amb C i no amb G), és el germà petit d’aquest, és la seva versió castellana. Primer escric en català i després m’autotradueixo. Els que em llegiu en català sempre tindreu la primera versió, d’això crec que en diuen discrimanació positiva, benvinguda sigui.
 
I ara una mica de teca. La setmana passada escrivia sobre activitats que havia fet, avui i torno, sembla que no s’acabin mai! El dimecres vaig anar a una xerrada on es presentava la proposta de crear una gran àrea de protecció de les aigües i dels seus usos actuals, a rel del descobriment de que el Golf de Corcovado podria ser la més important zona de cria de la balena blava en tot l’hemisferi sud. A tocar d’on jo sóc! Us afegeixo un parell de links per que us documenteu (si us ve de gust), el primer és el web de la gent que llença la proposta a la societat civil http://www.ballenazul.org/ballenas-azules.htm i el segon és un mapa detallat. A la part de baix, on l’orca de la dreta salta fora de l’aigua, seria el punt de màxima densitat d’avistaments (aquest és el Golf de Corcovado). De totes maneres s’estenen fins pràcticament a Chaitén i per tota la costa oest de la illa, a mar obert, i també una mica més al sud. http://images.google.com/imgres?imgurl=http://www.austral-adventures.com/image/mapa.jpg&imgrefurl=http://www.austral-adventures.com/Mapa.htm&h=480&w=297&sz=56&tbnid=F4d-0dYDvCkJ:&tbnh=126&tbnw=77&hl=ca&start=6&prev=/images%3Fq%3Dmapa%2Bchilo%25C3%25A9%26svnum%3D10%26hl%3Dca%26lr%3D
 
Entre altres coses en la xerrada hi havia un senyor (hauria de dir oficial) de l’Armada que em va sorprendre gratament. Sembla ser que l’Armada xilena és una ferma protectora del medi marí. No sé si és un discurs o és real, però en tot cas el discurs era potent. No sé com deu ser l’Armada d’altres països, però en el meu cap mai hauria inclòs en el llistat de defensors dels oceans, a més de Greenpeace, les armades de països diferents. Que en penseu vosaltres?
 
Divendres vaig anar a la primera fira dels mitilicultors de la illa (cultivadors de choros, Mytilus chilensis, cosins germans dels nostres musclos!) Va ser una aproximació a una altra realitat de l’illa. No és que sigui una indústria que m’interessi especialment, però seguia en la meva línia de tasta olletes que em permet anar veient la illa des de diferents perspectives. Una curiositat: les espanyes són el segon mercat receptor de choros xilotes, però congelats! Vosaltres heu vist mai musclos congelats? Jo, francament no!
 
Finalment diumenge una de freda i una de calenta: primer compres al mercat, verduretes de la illa per omplir la nevera (visca, espero millorar una mica la meva dieta: amanidetes, verdures, sopetes...) i després compres en el més gran hipermercat de la illa. Els meus principis pel terra. Em costarà molt seguir sent objector davant de tetrabics, envasos de plàstic, productes de transnacionals destructores de tot allò en que crec... Hi ha poques alternatives. Però també és un repte tornar a crear-me el consum conscient, en un entorn diferent, amb uns condicionants diferents... Ho aniré construint!
Posted by Pardalet migratori at 10:56:37 | Permanent Link | Comments (0) |

Monday, November 21, 2005

Setmana de la sostenibilitat

Una setmana més, ahir just va fer 3 setmanes que vaig aterrar a aquesta plujosa illa i un text més. Una de les activitats més interessants de la darrera setmana va ser assistir a la primera setmana de la Sostenibilitat a la Universitat Arcis Patagònia. En vaig veure els rètols al carrer i em va semblar interessant, vaig demanar informació i cap allà. El programa estava ple d'activitats des de dijous fins dissabte.

Dijous va començar amb un xerrada teòrica ben interessant. El ponent, un economista que des de fa una colla d'anys que es dedica a temes de sostenibilitat. La veritat és que em va semblar interessant, la visió, les idees que aportava i perquè no, també es bo sentir alguna "eminència" dir coses que jo m'he fartat de repetir en diversos contextos. A la tarda van començar les aportacions d'experiències diverses, activitat que va seguir divendres, matí i tarda. Una de les més interessants: una col·laboració entre alumnes d'agronomia amb cultivadores de papa nativa (aquesta feina la fan sempre les dones, alguna d'elles va arribar a afirmar, en petit commite, que això era degut a que els homes no sabem fer res be!) La idea era ajudar-se mútuament, enriquir-se els uns de l'experiència de les altres i veure quines tècniques es podien incorporar per millorar el funcionament de les petites explotacions familiars. Algunes anècdotes, una d'elles conrea unes 40 varietats de papa (de les més de 200 que existeixen i de les 1000 que s'estima que hi havia en el moment de l'arribada dels meus amics els colonitzadors) Una altra bona anècdota, la majoria de les varietats les havia anat recuperant amb el temps als cementiris de l'arxipèlag. Quan una de les assistents va preguntar perquè precissament als cementiris, la resposta va ser contundent: es nota que tu no en saps gaire de Chiloé! Després de quedar-se ben contenta amb aquesta afirmació, va venir la resposta: antigament en enterrar algú es plantaven algunes llavors de papa perque els morts tinguéssin també aliment. Al llarg del temps els cementiris han esdevingut un magnífic banc de llavors a l'aire lliure i a disposició de tot aquell que vulgui anar a investigar!

Una altra bona experiència va ser la presentació de l'escola rural de Quel Quel a uns 26 Km de Castro, una escola rural que com totes, té una sola professora que atén a tots els alumnes al mateix temps, uns 20 nanos d'entre 1r i 6é. A diferència però de la majoria d'escoles al llarg dels seus 15 anys d'existència a anat  modificant l'espai de l'escola, actualment compta amb un parell d'hivernacles, un viver d'arbres nadius, un hort, una aula a l'aire lliure, un jardí, un petit parc... A mi em recorda aquell esperit de l'escola oberta catalana, donant-li a més un immens paper a l'educació ambiental. A més com que la majoria de treballs s'han fet de manera comunitària amb les famílies dels nanos, l'escola ha esdevingut un perfecte eix vertebrador de la comunitat on és inserida, una cosa que ben poques vegades passa en aquest racó de món on he anat a parar.

Una altra experiència que hem va deixar ben sorprès, per desgràcia no tan gratament, va ser una experiència de treball per projectes a les classes d'algunes escoles de Castro. En la presentació teòrica de la professora de la Universitat, va explicar com amb les seves alumnes havia intentat impulsar el treball per projectes, com una manera més dinàmica de transmetre el coneixement. Fins aqui res a dir, en tot cas potser no és tan innovador com ho van presentar, al cap i a la fi quants anys fa que es treballa així a les escoles catalanes? Però més val tard que mai i per tant res a criticar fins aqui. Després les alumnes van exposar quin havia estat el seu taller a les aules i com l'havien desenvolupat amb els infants. Tots els tallers versaven sobre la papa nativa i la seva "promoció" entre els alumnes d'un entorn urbà, la majoria dels quals ni tan sols n'havien sentit a parlar mai. El que a mi em va xocar van ser les imatges que van presentar de l'experiència, el que m'havien intentat vendre com una cosa dinàmica i activa, consistia en que davant de la pissarra es disposaven 4 aprenents de mestre i els anaven explicant coses als nanos, això si amb materials ben el·laborats, però que simplement manipulaven els "profes", els nens mentre tant seien a la seva cadira... Em vaig quedar fred.

El dissabte l'activitat es va traslladar al CET, un centre que des de fa 20 anys es dedica a la protecció del patrimoni agrícola de la illa i al desenvolupament (potser caldria dir recuperació) de tècniques agrícoles que tendeixin a l'explotació sostenible dels recursos, en definitiva a la producció ecològica de productes agrícoles.

Allà ens van presentar les instal·lacions i els camps experimentals, així com alguns treballs que hi desenvolupen, entre ells activitats d'educació ambiental. Després es va fer una mica de resum del que s'havia dit al llarg de tres dies i fer una mica de prospecció de quines accions calia fer a nivell d'Universitat per anar avançant en el camp de la sostenibilitat. Però el moment més interessant del dissabte va ser la cloenda del dia i de les jornades. Un asado, una institució xilena sobre la que hauré d'escriure algun dia. En tot cas el que va permetre va ser xerrar amb algunes de les persones que havien presentat algunes experiències i compartir visions, idees, maneres de veure les coses... Molt interessant. Una altra de les coses que em va permetre es ser entrevistat per estudiants de periodisme, entrevista que algun dia sortirà en el canal local de televisió. Canal que, afortunadament per a mi, gairebé ningú mira. També em va permetre fer algun contacte interessant per a conèixer projectes que s'estan desenvolupant a l'illa i lligar una entrevista que em volen fer unes noies de pedagogia (magisteri per a nosaltres), per a incloure la meva visió com a educador ambiental en un treball de final de curs que han de fer en breu. Per una banda mandreta, per l'altra trobo que pot ser enormement interessant. Ja veurem com va.   

Posted by Pardalet migratori at 16:47:37 | Permanent Link | Comments (2) |

Monday, November 14, 2005

Inio

Avui escriuré sobre una petita comunitat que la setmana passada vaig tenir la oportunitat de conèixer. La comunitat, anomenada Inio, pertany a la Comuna de Quellón, la població on acaba la Carretera Panamericana. Sembla ser que aquest és l'únic punt d'interès de Quellón, jo no he tingut encara la possibilitat de conèixer-la però la veritat és que amb el que he sentit fins ara, tampoc en tinc gaires ganes.

En canvi des d'allà començaren les 4 hores i mitja de navegació amb una patrullera de l'Armada xilena que ens van permetre arribar a Inio. Es tracta d'una comunitat a la que només es pot accedir per mar (de moment), en un estero (una cosa semblant a una ria), amb cases en ambdues bandes de l'estero, amb la única comunicació entre elles amb barca. En ella hi viuen unes 35 famílies i un total d'unes 200 persones. Es tracta doncs d'una comunitat completament aillada del món exterior. O aquesta hagués estat la descripció que n'hagués fet abans d'anar-hi...

La població té una doble activitat de subsistència i puntualment una laboral de recol·lecció de productes del mar per a vendre'ls. La subsistència consisteix en tenir una mica de bestiar (ovelles, gallines i porcs) i una mica d'hortet. Entre el que produeixen i el que poden portar de Quellón viuen. L'altra activitat, la que reporta ingressos, és bàsicament estacional. Recol·lecció de diferents productes del mar per a vendre'ls. El més important (en volum de feina) és la recol·lecció del pelillo a la platja, el pelillo és una alga marina de la que s'obtenen agar i carragenina, dues substàncies tot i que per a la majoria de mortals són desconegudes resulta que formen part de la nostra dieta diària: en maioneses, xampús, gels, iogurts... productes que en tots els casos tenen funcions espessants. Un altre bloc d'activitats són les subaquàtiques, totes elles amb equips de busseig: recol·lecció d'eriçons (la més important en volum de negoci), de cloïsses i de luma (una altra alga) Finalment, també estacional, hi ha l'activitat turística, ja que encara que sigui ben aillat, a l'estiu sempre arriba algun turista despistat.

La impressió que jo en tinc és que malgrat totes aquestes activitats, no són una gent excessivament estressada pel treball, ben al contrari tenen força temps per a l'oci, un oci que es concentra en veure la tele. Gairebé totes les cases tenen parabòliques per veure TV per satèl·lit i realment la veuen, les persones amb que vaig parlar més llargament han vist més cine que jo, potser no el que a mi més m'interessaria, però estan ben al cas de la majoria del cinema americà. Increïble!

Un dels detalls interessants de la zona és que la platja amb més activitat humana pateix una gran regressió, la meva opinió és que aquesta regressió ha d'anar lligada a la desaparició de les dunes per hiperfreqüentació humana (aquesta és la meva hipotèsi, a partir de la observació de la realitat, però la veritat és que no en tinc ni idea). Independentment d'aquest fet, és ben evident que si no prenen algun tipus de mesura la mar anirà menjant-se el mateix terra que actualment ocupen, literalment la mar s'està menjant la seva propietat!

Finalment el més important que té aquesta comunitat per endavant: el futur. Inio es troba dintre d'una immensa zona que una de les persones més riques de Xile ha comprat. En aquesta zona s'està plantejant de crear un immens Parc privat, però en ell s'obrirà un camí per arribar a la comunitat, creuant una zona de bosc primari totalment aillat. Per altra banda a Inio es preveu construir un aeròdrom, un hotel i algunes cosetes més. Per endavant tenen una gran oportunitat i de ben segur un canvi en les seves vides. El dubte és aquesta oportunitat és transformarà en una degradació (no només ambiental) de la zona? De la comunitat? D'un estil de vida? Jo crec que el desenvolupament d'aquest parc, és una de les coses interessants a observar durant la meva estada aquí. En alguns moments m'ha fet pensar en el destí de les poblacions peunches (mapuches) desplaçades per Endesa a Ralco, espero que el destí d'Inio no sigui tan tràgic com el d'aquestes comunitats de la riba del Bio Bio.

Posted by Pardalet migratori at 13:11:22 | Permanent Link | Comments (1) |

Friday, November 04, 2005

Primeres vivències

Chiloé, quan els conqueridors arribaren a aquestes terres li posaren el nom de Nueva Galícia, un nom bastant encertat si tenim en compte el paisatge amb que es trobaren. Afortunadament el que prevalgué fou el nom original Chiloé, terra de gavines. Un nom també encertat i força més poètic. De totes maneres Chiloé no només és terra de gavines, sinó que també ho és de llops marins, pelicans, pingüins, corbs marins, treiles, bandúrrias, jotes i tiuques. També diuen que en aquestes terres hi ha altres bèsties, entre elles els coipús. Ja té delicte, recòrrer tants kilòmetres per retrobar-me amb ells. Veure'n seria com retornar als orígens! Si ens fixem en el bestiar domèstic abunden les vaques, ovelles, gallines i chanchos (per a nosaltres simplement porcs)

Evidentment entre tota aquesta revisió faunística no em puc oblidar d'unes bèsties de dos potes i tota l'activitat que els acompanya! Els primers dies he anat coneixent xilens no chilotes, afincats més o menys permanentment a la illa. La majoria d'ells professionals qualificats que han aterrat aqui en algun moment i que han optat per quedar-se en aquesta illa. De chilotes autèntics n'he conegut més aviat pocs, però les seves aportacions a la meva estada aqui han estat importants. Una de les imatges més insòlites que he vist des de que sóc aquí va ser veure com li explicaven a un chilote (la majoria d'ells són de zones rurals i venir a Castro és tota una odisea!) com havia de fer servir un caixer automàtic! Realment va ser un aprenentatge, una cura d'humiltat: el món no només és com jo el conec!

Un altre contacte el vaig tenir ahir, vaig sortir a terreno,  l'eterna paraula per dir sortir al camp. Vaig sortir amb n'Abel, un dels que porta el Fondo Minga (un dels projectes de Bosque Modelo, del que hauré de parlar en algun moment, enormement interessant), la feina a fer era visitar algunes de les persones que han optat a un dels microcrèdits per al desenvolupament rural que lliuren. Entre altres persones vam conèixer a una dóna, que com a mínim podria dir que els tenia ben posats! Era una autèntica matriarca, però a més guerrera a més no poder. És una dona indígena, huilliche concretament (els mapuches de Chiloé), vam estar una estona a casa seva i va degollar a tothom, als polítics, a les salmoneres, al cacique de la comunitat (una mena de lider local dels huilliches). Un personatge que segons sembla es dedica a omplir-se les butxaques a costa del conjunt de la comunitat. Res que de la corrupció semblña que no se'n salva ningú!

Bé i potser que ara parli una mica de mi. Ara em començo a trobar una mica més centrat, tot i que no tinc gaires ocupacions, em sento una mica més aposentat amb el tema casa, tinc algun espai per a fer servir un ordinador i de tant en tant tinc alguna sortida al camp. El proper element d'interés és anar al "cine", ja que estan fent un cicle de cine arte al centre cultural de Castro, cada dia emeten 4 pel·lícules. Ahir em vaig perdre Amelie, entre d'altres i ara a les 11h del matí vaig a veure Good Bye, Lenin! Així que gairebé me'n vaig i deixo d'escriure fins a la propera!  

 

 

Posted by Pardalet migratori at 20:55:08 | Permanent Link | Comments (1) |