Wednesday, January 25, 2006

Aniversaris

De nou amb una pàgina en blanc per endavant, amb la intenció d’explicar-vos cosetes... Avui començaré per Bariloche. La veritat és que no em venia gens de gust anar-hi, un munt de calés gastats per no res i sense la possibilitat de quedar-m’hi uns dies i recòrrer la zona. Però tampoc tenia cap possibilitat d’escaquejar-me’n. Havia de sortir del país per renovar el visat. Per tant cap a Bariloche hi falta gent. El viatge va ser bastant aprofitat: vaig dormir. La nit no va ser gaire llarga i a més no l’havia passada gaire bé. Molt de soroll al veinat i sobretot el neguit de no adormir-me, de no sentir el despertador i perdre el bus. A cada hora em vaig despertar... Quan vaig arribar allà, cap a les 18h primer buscar un lloc on dormir i un cop resolt, gaudir al màxim de la tarda vespre que hi vaig passar. Fer algunes compres que m’havien encarregat i alguna que em vaig autoencarregar: xocolata. Sembla ser que entre d’altres coses, Bariloche és la meca de la xocolata. El lloc? Andorra. Atapeït de gent i de botigues i a l’hivern d’esquiadors. Però envoltat de muntanyes ben boniques i a la riba d’un llac. Quan ja tenia totes les compres fetes, vaig baixar a la riba del llac, per passejar i fer algunes fotos, aprofitant la bona llum de la posta del sol, és clar. I després vaig poder gaudir d’un espectacle de teatre al carrer, n’hi va haver tot el vespre i primera hora de la nit. Sopar, geladet, un altre espectacle i per acabar volia prendre’m una cervesa. I, pots estar tranquila, buscava una Quilmes. El problema és que només em trobava amb bars d’alt nivell, alguns pubs irlandesos i altres que no ho eren pero tenien el mateix caire, total que vaig decidir retirar-me i passar de llarg de la cervesa. Però quan ja enfilava cap a la casa on m’allotjava, vaig trobar un lloc tranquilet i aparentment sense pretensions, per tant cap dins.
 
Vaig demanar una cervesa nacional i em van començar a recitar: Heineken, Budweisser... No perdona, t’he dit nacionals, si aquestes ho són! Ahhhh. No tenien Quilmes i em vaig conformar amb una Isenbeck (rossa), agradable. Després d’una estona d’assaborir-la tot pensant i escribint, cap a dormir. De nou amb neguit, per no adormir-me. Llevar-me d’hora i bus de tornada cap a Xile. En conjunt va ser un viatge breu però més aprofitat del que esperava, bàsicament perquè en tenia expectativa 0 i perque em va permetre pensar, va ser una mena de recés. Una parada en les activitats quotidianes i un retrobar-me amb mi, per pensar, prendre decisions, planificar, organitzar-me, reafirmar-me en projectes o descartar-ne d’altres. En definitiva que vaig fer un reset i em vaig tornar a iniciar...
 
Tot plegat va començar al transbordador per sortir de la illa. Sempre que he entrat a l’illa o n’he sortit (tot i que tampoc han estat tantes), he sortit del bus i m’he passejat pel transbordador, per veure el paisatge, la fauna (bastant més interessant) i també, de manera primer inconscient, ara plenament conscient, de pensar una mica en el futur immediat, dintre o fora de la illa, en funció del sentit de la navegació. En sortir no va ser una excepció i a més de pronunciar un FINS ARA mental, vaig començar a pensar en el retorn. Vaig parar aquests pensaments i els vaig intentar congelar fins l’endemà, però ho vaig aconseguir només a mitges, ja que van ser amb mi tot el viatge...
 
En el transbordador de retorn, frustració. Fins ara, en tots els que havia viatjat tenien una plataforma elevada on els passatgers ens podem passejar per gaudir del vent, del fred, del paisatge i amb molta sort del sol. En aquesta ocasió no. Ho havia de fer des de la mateixa plataforma, a escassos dos metres sobre l’aigua! Pero bé, vaig buscar el meu espai i vaig començar a dir-me allò que bullia al meu cap feia estona: torno a l’illa i ho faré lluitant per allò que vull. Algun projecte interessant en el que treballar un cop acabi l’estiu (i les feines que em reportarà) i un nou lloc on viure. Ho he de fer jo, ho he de fer bé i ho he de fer aviat! Casi res, no?
 
A més aquest cop vaig tenir el plaer d’observar diversos dofins saltant de l’aigua, durant força estona, un plaer gairebé nou, al canal no és tan freqüent veure’ls... La resta del viatge tranquilet i la darrera estona xerrant amb una dona de Boston, amb la que em vaig dinar l’endemà i de la que no en sé el nom!
 
I ara passem al tema del dia: aniversaris. Dissabte passat va començar amb el de n’A, dilluns en T, el fill de la M, a casa dels quals vaig adreçar-me a corre-cuita només posar un peu a Castro: pastís, caramels, fotos, regals... El que se suposa que ha de ser una festa d’aniversari d’un nen de 8 anys! Però seguim: dimarts en F, el dijous una altra A, divendres n’I i algun altre més per acabar la setmana que no recordo. Quin estrés! Felicitats a tots ells!
Posted by Pardalet migratori at 19:43:33 | Permanent Link | Comments (1) |

De cap de setmana en cap de setmana

Avui estreno espai per escriure i recupero alguna cosa que semblava que havia perdut des de que havia arribat a Chiloé. Estic utilitzant l’ordinador de na G per escriure i ho faig a casa seva, el que recupero és passar un vespre de cap de setmana tranquil·lament a casa... Si, per la tranquil·litat d’alguns segueixo sent capaç de quedar-me a casa i no sortir, espero B que això et permeti recuperar el son! Bé crec que tot plegat necessita alguna explicació. És dissabte a la nit i demà a les 7 del matí agafo un bus per anar cap a l’Argentina, no és que de sobte hagi decidit canviar de país, simplement és que està a punt de caducar el meu visat i he de creuar la frontera, per després tornar a entrar. Per poder estar a l’estació de busos tan d’hora em calia quedar-me a dormir a Castro (per variar) i com ja sabeu ho acostumo a fer a casa na G, però ella tenia un sopar amb la gent de la feina, així que la meva primera idea ha estat veure una peli, però després m’he repensat i he optat per escriure una mica sobre les meves darreres activitats. Ara m’adono que una de les novetats d’aquest ordinador és que té instal·lat el corrector en català, en canvi sóc incapaç de trobar la c trencada, no pot ser tot perfecte, no? Espero que perdoneu la interrupció del meu relat, però és un esdeveniment important per a mi.
 
Per ser del tot sincer també he de dir-vos que aquest sobtat atac de gaudir de la “llar” em ve després d’haver anat a dormir el dijous gairebé a l’hora de munyir i de veure ahir una peli, per tant tampoc es pot dir que sigui tan bon minyó de cop i volta! Per cert la peli, feia temps que tenia ganes de veure-la: Primavera, estiu, tardor, hivern... i de nou primavera. Interessant, de fet m’ha deixat amb una estranya sensació que hi he de pensar una estona amb calma, per acabar de treure-li tot el suc. Demà tinc unes quantes hores de bus per fer-ho.
 
Bé deixem la introducció i entrem en matèria. Com diu l’encapçalament parlaré de caps de setmana. Ara treballant, els esdeveniments importants (però no únics) queden aplaçats al cap de setmana. Un comentari sobre la feina: fins ara m’he dedicat bàsicament a acabar de lligar les aportacions econòmiques (la majoria en espècies) de diferents empreses al Festival, a recopilar els logos de cada una d’elles i facilitar-los als dissenyadors del web (que espero que ja haureu visitat) i dels cartells i als creadors de l’anunci per a la televisió nacional. D’ara endavant el pes passarà a encaixar els diferents actes en la graella del festival i sobretot a intentar preveure les feines que els membres de la organització haurem de fer en cada moment, per evitar tenir massa ensurts a darrera hora... Ja us aniré explicant.
 
Comencem amb els actes del cap de setmana passat, concretament del diumenge. Diumenge passat va ser un gran dia, no només perquè aquell dia va guanyar les eleccions la que ja és la primera Presidenta de Xile, també perquè les eleccions no les va guanyar un empresari amb certes dosis de populisme (l’altre candidat) De fet m’adono que no he parlat massa del procés electoral, tot i que l’he viscut amb interès, bàsicament perquè la gent que m’envolta l'ha seguit de prop, però en general perquè ha estat un tema present al carrer, la meva impressió, és que molt més del que ho serien unes eleccions a casa. Però evidentment aquest tampoc és el més important del meu dia. L’element més important va ser un asado. El lloc ja el coneixia i és ben curiós perquè tot i que em va impressionar moltíssim, no us n’havia parlat. A la vora de la llacuna d’Auquilda un conegut, en S, hi té una casa de pel·lícula. El primer cop que hi havia estat va ser una tarda poc després de Nadal, de manera una mica inesperada en S ens va convidar a na G i a mi a acompanyar-lo, tenia la casa llogada a uns turistes i havia d’anar a treure-hi el cap per si necessitaven res. A part del paisatge, de la casa i del passeig en barca que vam fer aquell primer dia, jo crec que el que més em va impressionar, és que no tenia previst res i em vaig trobar amb un paisatge ben bonic i completament diferent d’altres que he anat trobant a l’illa. Però tornem al diumenge. L’asado va consistir en un bon tall de vacuno, fet de manera increïble (amb mel, all escalivat i orenga, el resultat immillorable) una mica de pollastre per omplir una mica i una petita aportació pròpia: pebrot escalivat, la llàstima és que només en van comprar un i verd, no es pot tenir tot!  Ja us he parlat de la cerimònia de fer, menjar i viure un asado, però aquest tenia uns postres especials: remar una mica per la llacuna, a la tarda quan el sol va lluir banyar-se a l’aigua freda i reconfortant, va ser divertit compartir una copa de vi dintre de l’aigua, ho heu provat mai banyar-vos i gaudir d’una copeta de vi? Va ser un petit gran plaer que espero poder repetir en algun moment i que em permeto recomanar-vos. Però realment el millor va ser estar una pila d’hores en remull en una gran banyera de fusta plena d’aigua a l’aire lliure, aigua que s’escalfa amb una estufa de llenya (si en voleu alguna dada més: www.tinascalientes.cl). Indescriptible! De fet la intenció era seguir els resultats de les eleccions durant la tarda, però alguna cosa ens lligava a la banyera i a l’aigua i no vam poder saber els resultats fins que vam agafar el cotxe per tornar cap a Castro. Realment un dia inoblidable!
 
D’aquell diumenge salto a aquest cap de setmana que ha començat cultural. Ahir concert d’una cantautora xilena amenitzat amb algunes poesies recitades en directe. Estimulant. Crec que el fet que no en digui gran cosa més, simplement va lligat a que jo no tenia un dia massa inspirat, potser era per culpa d’haver dormit poc el dia abans? Qui ho sap? Avui l’hem començat assistint a la inauguració de la temporada d’exposicions del MAM (Museo de Arte Moderno) i que ha seguit amb un llarg dinar, concretament d’un dinar després d’un llarg aperitiu i una més llarga sobretaula. Això d’arreglar el món cada dia m’agrada més. Els meus acompanyants: na G, per variar, i n’St. Aquest és un personatge que apareix avui per primer cop al bloc, però que conec pràcticament des de que vaig arribar. A més m’obliga a trencar una tradició, anomenar a les persones amb la seva inicial, ja que la S ja pertany a un altre personatge. Ell és fotògraf professional, la llàstima és que no l’interessen gens els paisatges, el seu camp d’interès és l’arquitectura, tema que a mi em deixa bastant fred. De totes maneres és ben evident que en puc aprendre una pila de coses i en la mesura del possible ho faré!
 
Deixeu-me que us avanci algunes novetats sobre el meu futur. Finalment he pres la decisió de buscar un altre emplaçament per a la meva seu. Estar a casa d’en F ha estat un plaer i li estic ben agraït, però realment estar pendent del cotxe d’un altre (i el que és pitjor que ell estigui pendent de mi) no està fet per mi. Això d’haver de comptar amb espais de préstec tan sovint, em genera un cert malestar que vull trencar. És estrany haver de demanar permís per una banda (a qui m’acull) i disculpar-me per l’altra (a en F), simplement pel fet de voler fer la meva vida. Sigui anar a un concert o acceptar una invitació a sopar o veure una peli. No, no està fet per mi, per tant, tot i la complicació de fer-ho durant l’estiu, he de començar a buscar un nou espai per viure!
  
Bé crec que és el moment d’acabar el meu relat. Les següents activitats del cap de setmana? Doncs escriure la versió castellana del text i anar a dormir, que ja són més de les 12! Demà viatge llampec a Bariloche. Dimarts, de nou a treballar, moment en que espero poder penjar aquest text al bloc. El següent? Ja ho veurem!
Posted by Pardalet migratori at 11:36:03 | Permanent Link | Comments (0) |

Wednesday, January 11, 2006

Per fi, feina! Però la vida no només és això

Abans de res voldria fer notar un canvi en el bloc. He decidit canviar-li el nom. A rel del meu darrer text i d’una sàbia observació de na L, m’he adonat que dir-li vivències xilenes era un error, així que li he canviat l’encapçalament. Per motius obvis no canvio l’adreça del bloc i mantinc l’original. Un cop dit això, anem per feina.
 
A vegades, no entens com, ets capaç de veure i sentir coses que semblen impossibles. Fa uns dies m’explicaven una història increïble. Fa uns mesos des de Bosque Modelo van ajudar a un dels receptors de microcrèdits (un artesà, al que ni tan sols conec) a postular a un premi de la ONU per a microempresaris. El millor de tot no és que guanyés el premi, ni que hagués de sortir per primer cop de la seva illa, ni tampoc que viatgés en avió, ni tampoc la pasta que es va guanyar, ni que li lliuressin el premi a Santiago... El més sorprenent de tot és que a aquesta persona aquest premi li ha canviat la vida, a ell i a la família. De sobte se senten part d’un món que en ocasions com aquesta jo penso que és un món detestable. Uns mesos després de rebre’l encara es pregunta com és que el premi li han donat a un “indio”, a una persona “con un nombre tan malo como el mío”. La veritat quan m’explicaven aquesta història se’m posava la pell de gallina. On era l’autoestima d’aquest home? Què o qui li havia pres la pròpia dignitat? Quin món estem construïnt en què la gent, per ser gent, per ser humil, per ser Huilliche (o qualsevol altre cosa), no té cap apreciació positiva d’ella mateixa? Definitivament aquest no és el món en què jo vull viure, no és el món on em sento còmode, el món que voldria que existís al meu voltant... Per tant més enllà de les petites o grans mesquineses humanes, aquest fet m’anima a seguir pensant que un altre món és possible, ni que sigui a base d’omplir el món de premis que puguin retornar a algú coses que mai li haurien d’haver pres!
 
Canviant radicalment de tema, hem començat l’estiu i amb ell estrenem la vitalitat estacional de la illa. Una novetat d’enguany és un festival de documentals que tindrà lloc el proper mes de febrer. Tot i que de manera molt incipient, ja té un lloc web que us convido a conèixer: www.festivaldocumentaleschiloe.cl El Festival a més de ser important per ell mateix, és important per a mi, perquè finalment a mi m’ha permès començar a treballar. Més que una feina, és el que aqui anomenen un pituto. Poques hores i pocs dinerons, però que com a mínim em permeten retornar al món dels ocupats. La feina: suport a la organització, de moment tasques més o menys administratives força simples, però com a mínim és feina!
 
Per acabar de fer una barreja explosiva en el text d’avui, us voldria recomenar un altre lloc web. El de la campanya Stop Bolkestein: www.stopbolkestein.org. Feia temps que no transmetia missatges subversius per la xarxa i els bons costums no s’han de perdre mai. Aquesta campanya, en contra de la Directiva Bolkestein que està a punt d’aprovar la Comissió Europea i que pretèn obrir la porta a la privatització de serveis públics bàsics i sotmetre’ls al control (més aviat descontrol) dels mercats. Com que segueixo pensant i defensant que una altra Europa és possible, malgrat les constitucions i altres coses rares que volen aprovar, penso que és important difondre accions com aquesta. Si us he convençut o us convenç el web, podeu signar en contra d’aquesta directiva al lloc: http://www.stopbolkestein.org/index.cfm?Content_ID=6782868
 
Crec que avui em quedo aqui, ara que sóc un home responsable i que treballo, tinc menys temps per escriure. Ai quina gràcia que em faig!
Posted by Pardalet migratori at 18:23:09 | Permanent Link | Comments (0) |

Monday, January 02, 2006

De Nadal a Cap d'Any

El darrer text acabava amb el meu Sant Esteve no celebrat, segueixo amb alguns esdeveniments de la setmana passada. Us explicava que el cap de setmana de Nadal el vaig passar a casa la G, amb la K, la seva gata. El dilluns ella va tornar de passar el Nadal amb la família, però com que en F encara va trigar uns dies a arribar, vaig estar fins dijous a casa seva. A part del fet de compartir estones amb gent, que sempre és agradable, va ser com un seguit de jornades gastronòmiques. A part de l’intercanvi i de compartir el resultat, el que em va agradar més va ser el fet de compartir el moment de cuinar, però no simplement cuinar alguna cosa rapideta per anar fent, sinó fer algun platet més elaborat, una cosa que feia molt temps que no estava integrat en el meu quotidià. La meva estada aqui no tan sols em depara novetats, sino que també em permet recuperar alguns plaers mig oblidats! La setmana va incloure el Dia dels Innocents que en teoria aqui també es celebra, però jo no ho vaig notar fins avui, en que em comentaven que un dels diaris locals va publicar que havien trobat un estrany ésser a l’illa! És una celebració ben extranya, consagrar un dia a prendre-li el pél als altres!
 
Finalment el dijous, vaig recuperar el meu espai, la meva habitació a casa en F, però va ser per poc. Ja que s’acostava un cap d’any una mica diferent que he viscut enguany. Cap d’any en terres llunyanes. Aparentment la celebració no havia de ser gaire diferent de la que hagués pogut ser a Barcelona, però va ser un cap d’any ben extrany. Però per a entendre bé la història, cal que expliqui algunes novetats. Després de Nadal en F va venir de Santiago amb en T el seu fill de 4 anys, com li correspon per edat, un nano ple d’energia i ganes de jugar tot el dia, a estones insuportable, però la major part del temps encantador. El divendres a la tarda em van convidar a una festa, donat que ell havia d’estar amb el nano, se’n va anar cap a casa i jo em vaig quedar a Castro, amb la intenció de trobar-nos l’endemà i preparar-nos per al cap d’any. Però les intencions, a vegades es queden en això, en intencions. Per un seguit de casualitats i despropòsits, finalment la festa no es va poder fer, per tant de sobte jo em trobava a Castro, aparentment sense motiu i amb la intenció de trobar-me a primera hora del vespre amb na G. Sense saber exactament com, de sobte es va organitzar a casa seva un carrete, format per una pila de gent que ni ella, ni jo no coneixíem. Ve anem per parts jo no coneixia a ningú i ella a gairebé ningú. Tota la història es va embolicar a partir d’en J, un company seu de la feina. I amb ell van aparèixer una parella de xilens, dos israelians molt joves i un argentí. Vam estar hores xerrant i vam acabar a l’after de Castro, d’on sortíem vora a les 7 del matí, a aquella hora ja només erem 3, però encara vam tenir l’humorada de seguir una estona més. A tres quarts de 8, finalment vaig convidar a en J que marxés (na G ja feia estona que havia caigut), que m’estava adormint mentre ell xerrava i xerrava. Més o menys va ser una celebració de cap d’any avançada, espontània i boja. Evidentment la major part del dia va passar, es va escapar. En alguna hora ens vam llevar i vam sortir a dinar, jo crec que si m’hagués vist jo mateix, per un foradet, hagués pensat que érem dues ànimes en pena. El dinar sense massa alegries, la veritat és que ens va energitzar, però només una mica. I d’allà corrents a fer la migdia. Una migdiada que es va allargar fins a les 20.30h! Jo tenia intenció de tornar a casa, dutxar-me i canviar-me de roba, però evidentment no va poder ser. A partir d’aquell moment, a còrrer: comprar menjar per al sopar de cap d’any i reunir-nos amb els amics. A corre-cuita vam visitar tres supermercats per trobar un troç de carn, part essencial de l’asado que ens havíem de cruspir tot acomiadant el 2005. Finalment després de còrrer i còrrer, ja teníem tots els elements que necessitàvem per al sopar. Per relaxar-nos una mica, massa còrrer en un dia que havia estat de repòs absolut, vam decidir seure i menjar-nos un gelat. Després quan ja eren les 22h vam començar a caminar cap a casa la M i els seus fills en T i en JC, on juntament amb la seva parella, en S, havíem de fer el sopar. Un cop allà vam cuinar una miqueta, vam fer un intercanvi de regals de Nadal endarrerit i abans de menjar res vam acomiadar el 2005 i rebre el 2006. Pel meu gust el ritual és una mica pobre, ja que simplement es tracta d’esperar l’hora i abraçar-se un cop toquen les dotze. De totes maneres, tot i que el ritual dels 12 grans de raïm li dóna un cert encant al tomb de l’any, no deixa de ser un costum ben extrany, ja que d’on surt tot el raïm que consumim en ple més de desembre? Bé doncs després de celebrar que el 2006 ja era amb nosaltres, desitjar-nos un bon any i brindar per nosaltres i per l’any, vam començar a sopar. Carn (al forn i no a la brasa, per un petit problema logístic) i una amanida ben potent, de postres: gelat. L’anècdota del sopar, algú mentre compràvem, va decidir comprar alguns ingredients per fer una salsa per acompanyar la carn. La llàstima és que a l’hora de fer-la li va semblar més oportú que la fes jo, així que ja em veieu “inventant-me” una salsa amb uns ingredients que jo no havia elegit. Va tenir la seva gràcia, però quan jo riure més serà amb la meva venjança, alguna estona seré jo qui compraré unes quantes coses i després delegaré en algú altre la tasca de cuinar. Trobo que té la seva gràcia!
 
Per cert em permeto interrompre el meu relat per constatar un fet del que tot just ara m’adono. Últimament estic escribint molt sobre cuinar, no crec que es tracti d’un trauma infantil o alguna cosa semblant. En tot cas és ben clar que és un element important per a mi. Casualment l’altre dia en F em deia que disfruto menjant, possiblement. Però en tot cas em permeto corregir-lo, no només disfruto menjant, disfruto amb el conjunt del que suposa: elaborar un plat, assaborir-lo, compartir-lo... Però seguim amb el relat, que havia quedat penjat abans d’aquesta reflexió.  
 
Després de sopar vam sortir a una festa i la veritat és que per ser Cap d’Any, vam ser ben discrets ja que a les 6 ja érem al llit dormint, suposo que els “excessos” del dia anterior havien deixat petja en nosaltres. Vam dormir fins al migdia, vam menjar unes restes del dinar del dia anterior i després de xerrar una estona, vam convenir que valia la pena fer una petita migdiada, jo aparentment no la necessitava, na G si, però finalment també vaig caure i vaig estar gairebé dues hores dormint! Finalment a les 18h em vaig llevar, vaig vestir-me i vaig sortir a trucar per felicitar l’any a la mare. Jo tenia la intenció de trucar a casa pels volts de les dotze, per felicitar l’any, però amb totes les presses ja no ho vaig poder fer, trucar a les 6h del matí (les 10h a casa) em va fer una mica de mandra, tot i que em volia convèncer a mi mateix que era per no despertar a ningú (cosa que evidentment no hagués passat). En definitiva que si m’arribo a despistar ja no arribo a fer-ho! Després d’això vaig poder parlar amb en F i quedar amb ell per tornar a casa. De fet després de gairebé 60 hores, sense tenir-ho previst, ja era hora. De fet necessitava canviar-me de roba, quan me la vaig treure allà es va quedar sola, ben dreta!
 
Fins aqui la meva descripció d’un cap d’any extens i extrany, això si ben aprofitat!      
Posted by Pardalet migratori at 18:14:26 | Permanent Link | Comments (1) |