En Pau
Avui per primer cop em disposo a trencar una regla autoimposada. Avui parlaré d’algú identificant-lo amb un nom i fins i tot amb una cara. Preferiria no haver-ho de fer i no haver-ho de fer mai més, però a la distància i sentint-me allunyat dels que estimo, avui crec que és l’únic que puc fer. I és que en Pau ja no llegirà aquest text, ja no veurà el seu nom escrit, ni tampoc la seva imatge. Quan torni a Barcelona ja no el podré abraçar, ja no podré xerrar amb ell...
Avui fa una setmana, mentre feia el dinar vaig rebre una trucada. La il·lusió inicial de rebre una trucada de na M, ben aviat es va veure truncada per la notícia. Ni temps per parlar, ni temps per pensar, per dir alguna cosa coherent (que pot ser coherent en un minut així?) I des d’aquell dia ha passat una setmana sense sentir-me aliè a la notícia, però tampoc sentint-me part del dolor que implica tot plegat. Serà la distància? Serà el fet no viure directament el dolor compartit? Serà que la distància m’impedeix fer el dol necessari? Si realment és així en aquests moments no voldria estar aquí. I és el primer (espero últim) cop que ho penso. Si estar lluny vol dir esdevenir aliè als sentiments (individuals i grupals) no vull estar lluny. Un dels més grans dubtes és, que esteu vivint? que està passant? Una petita evidència de tot plegat me la dóna el darrer correu d’en V. Però és una petita part de tot plegat. I la resta?
Des de la distància, de moment, puc fer aquest petit, modest, ínfim homenatge a en Pau. Dedicar-li aquest espai, per a compartir-lo tots plegats, per a compartir-lo amb ell, sigui on sigui que hagi volgut anar.
Sé que no és la seva millor imatge, aquell dia es trobava malament, però era allà, amb nosaltres, compartint un dinaret... Aquesta imatge, aquella estona, i també el meravellòs bacallà a l’all-i-oli que ens va preparar tot just fa unes setmanes, seran records que aniran amb mi, són els més recents que tinc d’ell, just acabat d’arribar a Barcelona el primer i just abans de marxar el segon. Records que ja fa unes setmanes que formen part de mi, però que ara prenen una altra dimensió... I si escriure això no ha estat fàcil, ja no en parlem del que ve ara. L, què puc escriure? Què puc dir? Què puc fer? Em sento incapaç de respondre aquestes preguntes. Simplement fer-te arribar un petó, una abraçada. De fet petons i abraçades, ja que na G, sense conèixer-te, també te n’envia... I plorar, per fi plorar. Ara sóc capaç de fer-ho. Potser em calia posar-me a escriure per fer-ho...
