Vivències "chilotas"

Començaré amb un aclariment sobre la meva situació laboral, ja que detecto molta preocupació entre vosaltres. No sé si és que no m'explico gaire o és que he abusat de la mateixa excusa...

No, no és excusa, la veritat és que estic amb força coses entre mans, a veure si ara sóc capaç d'explicar-ho bé.

He estat escrivint una petita part d'un gran projecte de desenvolupament rural, per al qual, si arriben els calés, jo faria la part de formació en temes ambientals (de fet d'aquest projecte ja en vaig parlar fa uns dies, és a Curaco on, per primer cop, vaig menjar ostres) Però la part més important és la que ve ara. El dia 28 acaba el termini per postular a uns fons de desenvolupament de les arts i la cultura. En aquest moment estic en això, immers fins al fons, ja que en el primer simplement collaborava, però aquest projecte és "meu" De fet ara em sento culpable per estar amb vosaltres, en comptes d'estar treballant... Però què hi farem, no tot és treballar a la vida, però és que si no m'hi poso no arribaré a temps... Així és que avui he fer una coseta ràpida i breu, ja ho aviso des d'ara (ara que rellegeixo ja puc dir que de ràpida i breu res de res, per tant augmenta el meu sentiment de culpa)

Comencem amb el "meu" projecte. Des d'un embrió inicial que si era meu, ara estic en una cosa força més gran amb més gent. En aquest moment estem darrera de tot plegat, na V (la ciclista francesa), en R (fa unes setmanes us vaig recomanar el seu bloc, ell és veterinari i ja fa anys que viu a Castro), na G i jo. Nosaltres som les ments pensants del projecte, els que l'estem dissenyant i els que el durem a terme, especialment jo que ho assumiré com una feina. Tot plegat a més amb collaboració amb la Federación de Comunidades Huilliches de Chiloé, entitat de la que ja us vaig parlar el mes de novembre!

Però amb tot això de què es tracta? Doncs bé és un projecte per portar pellícules a diversos llocs de Chiloé, un projecte que en aquests moments (i espero que ja no es compliqui més) consta de 3 activitats diferents. La primera, l'embrió, consisteix en projectar una peli cada setmana a Castro, per després fer una mica de debat amb ella. Aquesta part és realment meva, va ser una idea que originalment pretenia ser una manera de passar-ho bé amb uns quants amics, però fent-ho de manera oberta, esperant que pogués interessar a d'altra gent. Des d'aquest punt ha anat a parar fins al punt on ens trobem ara: un projecte gran, que inclou la compra d'alguns equips i una feina que em pot suposar una dedicació d'un parell de dies a la setmana (a tot estirar) i una pastarrufa per anar tirant. La segona activitat consisteix en portar a diferents sectors de la illa alguna pellícula per projectar-la el cap de setmana (la idea és seleccionar 6 sectors i anar a cada un d'ells un cop cada dos mesos, des de maig a finals d'any) i la tercera activitat (la que està menys definida) és projectar pellícules als instituts, on en alguns d'ells hi ha nanos interns (per la dificultat d'arribar cada dia a l'escola des de certs sectors aïllats), per tant un públic excepcional, amb hores de lleure entre setmana i en una edat molt adequada per rebre certs missatges educatius... Bé fins aquí aquesta descripció, ara només cal que trobem finançament!

Anem ara pel cremat. Com ja us havia anunciat m'havia compromès a fer-ne un, el dia va ser el passat 11 de març, inicialment a la nit, després uns petits canvis van fer que hagués de ser a migdia, perd una mica l'estètica de la preparació, però que hi farem. Doncs bé, dinaret. Per començar un pisco sour, l'aperitiu nacional, fet amb llimona, pisco (un destillat de raïm, típic xilè, sempre amb el permís dels peruans que també el consideren propi) i gel. Per dinar uns anticuchos, broquetes de diferents carns (vedella, porc i pollastre), xoriço, salsitxa, ceba i pebrot, regats amb un vinet per assaborir-los millor. I de postres el cremat. Vam començar amb una ampolla de rom, però va agradar prou per haver de sortir a comprar-ne una altra. Jo tenia previst explicar mentre el feia, una mica del seu origen, de la seva vinculació amb les havaneres i fins i tot arrencar-me a cantar El meu avi. No va ser així, no em vaig acabar de decidir a cantar...

El més important és que el que havia de ser un dinaret diferent, es va convertir en un carrete, amb totes les de la llei, que va durar, a casa, des de migdia fins passades les 11! D'allà vam seguir en el recorregut habitual de bars i baretos de l'extensa oferta de Castro, evidentment fins a l'hora de munyir! Diumenge va ser un dia dedicat a dormir i reposar...

La setmana em va servir bàsicament per acabar la memòria de la Feria (ja tocava, un mes després) i deixar pràcticament enllestit el tema del Festival de Documentales, per tant aquestes ja són dues feines del passat (pràcticament) I aquest cap de setmana sense massa activitats interessants, divendres teníem previst un asado que no va poder ser (na M va haver de viatjar a Santiago sobtadament) i vam optar per endarrerir-lo uns dies i esperar que ella ja estigui de nou a Castro. La resta una pellícula el dissabte i intentar treballar alguna estona el diumenge tot vencent la mandra.

Avui hem donat la benvinguda a la tardor, amb fresqueta, però una fresqueta agradable, solet, un dia bonic, no crec que equiparable a la primavera que vosaltres ja oloreu, però en tot cas un dia agradable, en el que malauradament no he rebut gaire bones notícies de Barcelona. Ser lluny i saber que gent propera, gent que estimo, no esta bé, que està patint, és dur. M'he quedat ben moix en llegir el correu, tant que tan aviat com he pogut he apagat l'ordinador per sortir a trucar. Malauradament només he pogut parlar amb un contestador, però la meva veu és ara a Barcelona i espero que ben aviat acompanyant als destinataris de les meves paraules. Una abraçada immensa des d'aquí. Però malgrat la tristor que imposa la distància, el saber que des de lluny no puc aportar tot l'alè que voldria, tot l'alè que sé que ara necessiten a Barcelona, he de seguir pensant que d'una altre manera, però que el meu suport des d'aquí serà important, que he de seguir tenint els peus a terra i pensar en tots i totes les que seguiu a casa, tots els que penseu en mi (encara que sigui poquet) i que he de seguir mantenint-me en el meu camí per cuidar-vos també una miqueta, a petites dosi, amb petits detalls, en algunes ocasions potser massa petits i per tant també tenir clar que potser em cal oferir-vos més...

Doble salt mortal i des del més transcendent al més simpàtic. Viatges. L'altre dia en un correu, na O em preguntava si estava viatjant. No, no ho feia. Uns dies abans la mare em deia que aprofités estones per viatjar, mentre esperava que sortís alguna altra feineta. Per tant davant de la insistència (tampoc és insistència més aviat un senyal), he decidit que pels volts de setmana santa faré un salt cap al nord (a buscar una mica més de bon temps), no sé la ruta ni el destí, però una idea que em ronda pel cap és creuar cap a Argentina i recórrer una mica per allà. S'accepten (s'exigeixen) propostes dels coneixedors d'aquelles terres! I finalment per tancar el capítol viatges, ben aviat sembla que tindré les primeres visitants de terres catalanes: la mare i la tieta. Sembla ser que seran per terres del sud del món a finals d'abril. Visca!

I ara, com que sé que n'hi ha que esperen algunes respostes als correus, tanco amb algunes notícies rebudes darrerament:

• O així que vas veure un partit d'handbol al Blaugrana? I què et va semblar? Et va agradar? Va guanyar el Barça, no?
• Tens raó M, em vaig oblidar de Sant Medir. Sort que tu m'ho vas recordar. T'ho vas passar bé? Ja vas deixar caramels per als altres? Tres bosses plenes són molts caramels. Ara vigila que no t'agafi un mal de panxa de tant menjar-ne!
• X no accepto de cap manera la teva versió dels fets. Vaig dir que no xerraria però això és massa. Mira que atrevir-te a afirmar que 5 van ser els participants al Ducky triatló! Ni parlar-ne, van ser molts més!
• Visca, els miracles existeixen. La mare m'ha enviat un correu electrònic! Segueix així, arribaràs lluny! D'aquí a no res escriuràs més que jo.
• B, N i A, moltes felicitats. La família ha augmentat, ara amb na N ja sou 4! El dia 5 a les 5 del matí, per acabar amb la cosa dels 5, va pesar 5 Kg? Espero que pel benestar de la mare no (anava a escriure N, però no hagués quedat clar quina de les dues) De totes maneres veient les fotos que m'heu enviat és evident que no va pesar 5 Kg, sinó na N (la mare) no faria aquesta cara de felicitat!

Divendres vam sortir amb na G de cap de setmana. De fet era un cap de setmana una mica extrany, perquè volíem evitar la pluja del dissabte a la nit i de diumenge així que vam decidir sortir el divendres d’hora, per avançar feina. En realitat no va ser ben bé així. Ella va estar treballant fins passades les 10 de la nit, després encara vam haver de passar per casa seva i deixar a na K, la gata, ben provista de menjar i aigua. Carregar la camioneta i sortir, per entremig havíem intentat menjar una miqueta... El nostre destí era Ancud, en direcció nord. De fet, però no era exactament Ancud, sino algun lloc proper al nostre destí de l’endemà: la pingüinera de Puñihuil. Peró això encara no toca. Estem al cotxe, camí d’Ancud, seguim doncs. En un moment em va semblar veure creuar la carretera un coipo, un rossegador de mida gran, amb certa aspecte de castor, més que de rata. Però no en puc estar del tot cert, a les fosques i només amb els llums del cotxe... Però no defalleixo algun dia en veuré! 

Des d’Ancud, vam buscar la carretera que ens acostava al nostre destí (amb més d’algun error, ja que no hi havia molts indicadors), però poc a poc ens vam anar acostant al lloc on volíem trobar un lloc on posar la carpa (la tenda). Vam buscar per un parell de camins algun lloc adequat, però més o menys apartat. En el primer no vam tenir gaire sort, en el segon si. Pel soroll sabiem que estàvem a prop de l’Oceà, res més. Amb l’ajut dels llums vam muntar la tenda i passades les dues ens vam instal·lar al seu interior, no feia molt de fred, però s’agraïa estar dintre de la tenda, dins del sac (d’estiu, molt primet) i tapat amb una manteta! Abans però, vam gaudir una estona de les estrelles, molt nombroses gràcies a l’absència de núvols i de llums que fessin nosa. Després ens vam tancar a la tenda i encara vam xerrar una bona estona, el lloc no era per a dormir, sino per a viure’l (encara que fos a les fosques!)
 

L’endemà el despertador va sonar a una hora molt intempestiva (quarts de nou) i ens va trobar molt curts de son, però l’objectiu s’ho valia. Amb esforç, ens vam llevar, vam recollir i de nou dalt de la camioneta cap a Puñihuil, on vam arribar a un quart de 10. Un esmorzaret ràpid i per feina: vestit d’aigua, botes i pujar al bot. El passeig curtet, ja que els illots on s’instal·len els pingüins són a la vora mateix de la platja, però ben interessant. Per començar un parell de chungungos, llúdriga de mar (Lutra felina) una d’elles tranquilament menjant, tambe un llop marí (Otaria flavescens), al que no vam fer gaire cas, les llúdrigues tenien més interès! Vam seguir rumb als illots on el màxim interès el tenien els pingüins. Pero on també vam poder gaudir del quetru no volador, una parella de carancas (el mascle blanc i la femella negra), del lile (un corb marí de color gris), el yeco (un corb marí negre), el cormoran de las rocas i el jote. De tots ells en podeu veure fotografies a: http://www.fundacionotway.cl/index.cfm?page=5. Però anem per als pingüins, ara si.   
 

La volteta pels illots va ser massa curta, suposo que és lògic que quan una cosa t’agrada sempre resulti insuficient, no? Per a mi va ser insuficient. Però bé, la resta del matí la vam passar passejant per la platja, descobrint animalons i algues. Vam veure una desferra a la platja que semblava un pop, debia tenir més d’un metre i mig de longitud,  però en proximar-nos i mirar-lo bé va resultar ser un tauró o una manta, però estava tan descomposat que costava de saber que era exactament. De la platja vam passar al rocam, buscant cargolines i altres especímens entre les roques. Al final obviament vam acabar remullant-nos gairebé de dalt a baix, però qui podia resisitir la temptació d’investigar amb els peuets a l’aigua, aprofitant que feia un bon sol? Quan en vam tenir prou d’aigua, cap al cotxe per posar-nos roba seca i cap a dinar. Tant veure i parlar d’animals marins vam decidir que ens convenia un bon àpat que inclogués un pastel de jaiba. La jaiba és un cranc de gran mida del que us proposo un lloc on trobar-ne una foto: http://www.buceouv.cl/web/invertebrados/web/crustaceos/pilumnoides_perlatus.htm El pastís de jaiba per dir-ho ràpid consisteix en una mena de beixamel amb la carn del cranc i servir-la en la mateixa closca. Interessant. Però, abans de poder-lo gaudir ens va caldre arribar a Ancud, trobar un lloc on ens l’oferessin i esperar una mica. Mentre esperàvem els plats principals, el pastel de jaiba i unes machas a la parmesana, unes tallarines de mida impressionant, cobertes amb formatge fos. Exquisit. Això, mentre esperàvem, vam picar unes empanadas de navajuelas. Un complet àpat a base de marisc! Després d’una dinar així, què podia faltar? Evidentment una migdiada al sol, per després acabar de fer una volteta a un altre sector, Pulelo, abans de tornar cap a Castro, abans no es fes fosc, per fer més còmoda la conducció. Allà, soparet, peli, xerrar i a dormir. Un “cap de setmana” desplaçat, però ben aprofitat! Diumenge serà un altre dia. Per cert la pluja va aparèixer puntualment a la nit, com estava previst i va seguir tot el matí i part de la tarda de diumenge. Un diumenge tranquil, relaxat i dedicat principalment a dormir.

I abans dels breus, que crec que instauraré com a secció fixa, deixeu-me que descarregui la meva ira escribint un fet que no em puc acabar de creure. Acabo d’assabentar-me que Endesa té un parc marí privat en el que des del 2001 es fa investigació en biologia, és evident que han de netejar la seva consciència (si és que en tenen) i fer una mica de maquillatge ambiental de la seva malmesa imatge. En l’estació científica que hi ha, han descobert i descrit un parell d’espècies de coralls d’aigües fredes. El més bèstia és que a una d’elles li han posat el nom de l’empresa: Tethocyathus endesa. No em puc creure que es pugui arribar a aquest extrem de cretinisme!
 

Breus:

• O, A, divendres em vaig emocionar amb el vostre missatge. En mig d’un concert d’en Lluís Llach, a Gasteiz, pensant en mi? Gràcies, em va fer molta il·lusió el missatge i a mi també m’hagués encantat estar amb vosaltres, però no per fer-vos de traductor!
  
• Escolteu estem en època de sidrerías? Crec que si, però no n’estic del tot segur. Si és així, feu un tzotz a la meva salut!

Vaig prometre començar a escriure amb el chapalele, ho recordo, però abans he de fer una cosa més important: deixar verd en Juan Palomo, el teu comentari és inadmisisble. Quan escrivia en el darrer text, sobre les cames (de ciclista) de na V, vaig tenir el dubte de reescriure la frase per evitar cap malinterpretació. Vaig decidir que no calia, que tots sou prou inteligents per entendre que no em referia a res estètic, sinó a la musculació que li havien aportat 900 Km de ruta. Juan Palomo m'has decebut! Dedicat a treballar una mica més, tot seguint l'exemple del teus caps, i deixa de pensar en cames i en noietes franceses, que tots sabem que t'agraden molt! 

Bé ara ja estic més tranquil, ja puc anar per feina. El chapalele és una massa de farina lligada amb patata cuita i triturada. Quan està ben amassat es bull, amb la resta d'ingredients del curanto.

Després de dinar ens vam acomiadar de la gent, cadascú se'n tornava cap a casa seva, però na V i jo vam aprofitar que ens oferien la possibilitat de quedar-nos una nit més al lloc on ens vam allotjar (i també de franc) per quedar-nos i conèixer una mica més la zona. Però abans de conèixer, necessitàvem una migdiada reparadora. Després de nou dalt de la bici en direcció a Detico i després cap a Quechu. Detico és una petita població costanera, Quechu és un petit llogarret, també costaner de població dispersa. Vam arribar en el millor moment per a ells, en el pitjor per a nosaltres. Vam arribar en mig del Festival Costumbrista, just en un moment sense activitat i en el que vam suposar la novetat, imagineu-vos, un llogarret apartat on pràcticament no deu arribar ningú, que de sobte arribin dos desconeguts i a més en bicicleta! La repassada que ens van fer de dalt a baix totes les persones que hi havia  al lloc va ser d'escàndol, tenen tema per a parlar per les properes setmanes... Per a nosaltres va ser el pitjor moment, perque evidentment no volíem ser objecte de tanta atenció!

Vam passejar una estona per la platja i després vam tornar al lloc per menjar una miqueta. Volíem alguna cosa lleugereta per tornar amb la bici cap a Queilen. L'única opció era el mote con huesillo. El mote és blat bullit i el  huesillo és un durazno (préssec) sencer deshidratat, tot junt cuit i servit amb almíbar. Nutritiu i més o menys refrescant. De tornada a mig camí en vam (segurament hauria de dir en vaig) tenir ben bé prou i vam fer dit, no ens va costar gaire trobar una camioneta que ens carregués fins a Queilen. Allà, relaxadament, descansar una mica, menjar unes empanades i dormir.

Diumenge ens vam llevar amb un sol radiant que ens va animar a carregar tots els nostres trastos i iniciar el nostre camí. Quan dic carregar vull dir que na V carregava gairebé tot en les alforges i jo anava amb una motxilla petita a l'esquena. El nostre primer destí va ser Aituy, amb una bonica platja i una petita esglèsia, el poble sense ni adonar-nos-en el vam passar de llarg. Vam estar una estona a la platja veient un grup de 5 o 6 dofins a uns 25 metres de la costa (ara recordo que el dia anterior ja n'havíem vist des de lluny, a Quechu), fins que uns amenaçadors núvols de tormenta ens van fer retornar al tema, vam estar valorant quines opcions teníem i mentre ho feiem vam veure que els núvols s'allunyaven de nosaltres i descarregaven amb força al mar, davant nostre. Quan finalment vam decidir seguir vam adonar-nos que darrera nostre hi havia uns terribles i amenaçadors núvols. De fet la tormenta s'havia dividit deixant una clapa "damunt" nostre, però no deixant-nos lliures de núvols. No duiem ni 5 minuts dalt de la bici que va començar a ploure, primer suau i en uns minuts amb força, de manera que vam buscar aixopluc fins que va deixar de ploure, vam poder seguir amb algun plujim i de tant en tant havent de buscar refugi en algun paradero del bus. Però finalment vam poder arribar fins a Lelbún, següent destí. El lloc bonic, remot, amb poc moviment, boniques vistes i sobretot amb una platja exquisita, on espero poder tornar en algun moment per plantar-hi una carpa (tenda) i passar-hi alguna estona més. Des de Lelbún vam tornar a la carretera principal amb la intenció d'agafar el bus i tornar cap a Castro: estàvem mullats i cansats! Quan arribàvem a la carretera el vam veure fugir davant nostre, el següent passava 3h i 15' més tard! Vam seguir una mica més, però ni les cames ni la pluja acompanyaven més. Finalment vam buscar aixopluc de nou en un paradero, amb la intenció de fer dit. Una hora llarga més tard vam tenir la sort que ens carreguessin a tots dos i a les dues bicicletes en una camioneta (en aquest país els vehicles estil pick up són molt comuns, per tant no era tan difícil que algú ens portés) D'arribada a Castro, de nou amb sol, cap a casa, dutxa... i tornar a sortir. M'esperaven per veure una peli.

Sorpresa, sorpresa abans però em va tocar carregar llenya! Jo necessitava descansar i no treballar més! Afortunadament no va ser molta estona, però tot i així va ser dur. El cap de setmana va acabar amb un resultat de: competició esportiva + 15 Km en bici el dissabte a la tarda + 18 o 20 el diumenge + carregar llenya. Per no estar gaire en forma crec que era més que suficient. Per tot plegat l'altre dia escrivia que estava postulant a l'Iron Man Chiloé, una activitat que afortunadament no existeix, però que si segueixo així crearan només per a mi. Més que innecessari fer tanta activitat esportiva tan concentrada! 

Dilluns vam estar xerrant amb na G de fer algun projecte d'educació ambiental junts, alguna cosa relacionada amb el medi marí, poc conegut i poc treballat aqui, quan és una realitat immensa! De moment la idea hi és, ara caldrà buscar el moment de passar de l'embrió a una realitat concreta. Ho anirem fent!

De dilluns faig un salt fins al dijous, va ser un dia ben productiu. Vaig tenir diverses converses de possibles feines, força engrescadores i vaig rebre també una invitació per assistir a un matrimonio. Felicitats S, felicitats, J. Ni tan sols sabia que es casaven per tant va ser una sorpresa, de fet una grata sorpresa. Em va fer molta illusió per ells, evidentment, però també pel fet de rebre una invitació, de que em vulguin fer partíceps de la seva festa. De fet fa temps que els conec, tots dos són molt macos, pero no els conec tan com això. Per tant va ser una sorpresa ben agradable que em vulguin convidar... Ja us explicaré com va el gran esdeveniment!

Per acabar, alguns breus respecte comunicacions que he tingut amb vosaltres:

• O moltes gràcies per la trucada, no saps com és d'agrair sentir una veu en català! A més em va ser molt útil xerrar amb tu.
• O zorionak pel canvi de feina. Sé que et dec un correu!
• C, ja n'hi ha prou! Agraeixo els detalls sobre la manifestació a Barcelona i sobre l'estat en que esteu deixant aquest (meu) país. Agrairé més informes, tan de bo que puguin ser més positius!
• Na L em suggeria substituir les inicials dels personatges per sobrenoms. La veritat, em fa una mica de mandra, ja m'havia acostumat a escriure inicials (a més és més curt). Segur que cal?