Posada al dia
Fa una pila de dies que vull escriure i he pensat una pila d’inicis per a aquest text… Finalment ara no me’n va cap d’ells al cap. Però igualment escriuré alguna cosa.
Potser que comenci per un dia especial. El passat dia 9. Va ser un dia horrible, perfectament hagués pogut ser un divendres 13, però no ho era i a més jo no sóc supersticiós. A mig matí vaig tenir la clarividència que una de les possibles fonts d’ingressos amb que estava pensant, en realitat era un simple engany. L’individu en qüestió simplement pretenia que li fes la feina i ell embutxacar-se els calés, em volia fer treballar per la cara. Això de treballar de gratis ja ho he fet i no tinc cap problema en tornar a fer-ho. Però en tot cas, ho decideixo jo quan vull fer de voluntari. A mitja tarda dos possibles pitutos que tenia en ment se’n van anar a l’aigua, simplement es van esvanir. Van quedar en una mera idea sense massa sentit, sense possibilitats de futur. A darrera hora del vespre, vam saber els resultats del projecte. Ens l’han rebutjat! Definitivament en el tema econòmic – laboral, aquell divendres va ser un dia pèssim. L’única cosa positiva de tot plegat és que el dia següent havia de ser millor, per una simple qüestió de que era impossible que fos pitjor. Inevitablement, així va ser. Un dels elements importants d’aquell dissabte, va ser posar-li nom a la casa. Enrere queda el període de Can Pardals, tant amb seu fixa com itinerant. Tot allò seguirà amb mi, acompanyant-me, però ara s’ha acabat el capítol i cal obrir-ne un altre. El nou capítol es diu Casa de Pelos, la culpa la té na K, la gata. No és que sigui especialment peluda i deixi molts pèls, altres gats són molt “pitjors” en aquests aspecte, ho sento N, això va per tu! Però és una gata i deixa pèls pels llocs. Per tant, Casa de Pelos. L’endemà, diumenge, sota la pluja, na G i jo, vam anar a Curaco de Vélez. Allà hi havia el Primer Encuentro de las Tradiciones, un activitat innovadora, si més no en aquesta època de l’any, ja que aquestes activitats queden pràcticament concentrades a l’estiu. Nosaltres vam veure una domadura de novillos. Una activitat que consisteix en enfilar-se dalt d’un vedell i aguantar-se damunt d’ell fins que es calma. A més de veure això, evidentment vam menjar i beure. Unes empanadas fritas com a aperitiu i a les cinc de la tarda un estofado de vacuno, carn de vedella condimentada amb chimichurri i bullida, acompanyada d’unes inevitables papas i de tomàquet amanit. Tot bo, per regar-ho, un navegado, un vi calent amb fruita. Les hores intempestives, simplement perquè com que plovia no esperaven visitants i havien fet poc menjar, quan vam arribar tot just estaven començant a cuinar una segona tanda. Dilluns, era festa aquí i vam aprofitar per sortir a caminar una miqueta, tot plegat una mica més de dues hores, el darrer tram sota la pluja, però tampoc va ser tan greu. Anàvem ben equipats i a casa ens esperava l’estufa de llenya encesa... Per cert, l’estufa de llenya és una altra novetat del canvi de casa. Encendre-la, mantenir-la encesa, reposar els palos (troncs), anar-los entrant a casa perquè estiguin més secs (encara que estiguin sota cobert, a fora estan humits)... Tot un món que evidentment no coneixia. V, en més d’una ocasió he pensat en tu i com també et vas fer expert en estufes de llenya, la necessitat obliga! La resta de la setmana, sense pena ni glòria, intentant generar altres opcions per aconseguir ingressos. Ara per ara és la meva prioritat. I aquest cap de setmana, de temporal complet: vent i pluja, de fet crec que és el pitjor temps que he vist des de que sóc aquí. Per descomptat pel que fa al vent, ploure potser ha plogut tant o més en altres ocasions... I vosaltres a punt d’entrar a l’estiu, quina enveja! Deixeu-me que us expliqui una curiositat. Els títols de les pel·lícules. Jo fa dies que tinc clar que moltes títols de pel·lícules aquí són diferents dels que jo conec allà. La setmana passada, però em vaig trobar amb un parell de perles. Des que sóc aquí havia parlat i buscat força Una casa de locos (L’auberge espagnole), doncs bé resulta que la buscava sota un títol erroni. Aquí es diu Piso compartido, evidentment no la trobava!. El mateix dia vaig descobrir alguna cosa més insòlita. El que per a mi sempre ha estat El bueno, el feo y el malo, aquí es El bueno, el malo y el feo. La feina de traductor sembla que és molt més creativa del que pensava! Bé i tornant a L’auberge espagnole, després de tant parlar-ne, era evident que l’havia de tornar a veure i compartir-la amb na G. Si és que, entre d’altres coses, és una postal de la meva ciutat: el Parc Güell,
la Sagrada Família, el Gòtic, el Raval, algun tros de l’Eixample, la Plaça Catalunya... No surt res de la Barcelona olímpica, ni menys encara de l’especulació del 2004 (encara no existia o estava en obres quan van rodar la pel·lícula!) Va ser emocionant retrobar aquests paisatges, com ho va ser veure’ls per televisió quan el Barça va guanyar la Champions. Si, enyoro la meva ciutat, els meus paisatges i tinc ganes de tornar aviat (si més no per una estona, de visita!) Ja n’anirem parlant...
