Vivències "chilotas"

Una setmana més, ahir just va fer 3 setmanes que vaig aterrar a aquesta plujosa illa i un text més. Una de les activitats més interessants de la darrera setmana va ser assistir a la primera setmana de la Sostenibilitat a la Universitat Arcis Patagònia. En vaig veure els rètols al carrer i em va semblar interessant, vaig demanar informació i cap allà. El programa estava ple d'activitats des de dijous fins dissabte.

Dijous va començar amb un xerrada teòrica ben interessant. El ponent, un economista que des de fa una colla d'anys que es dedica a temes de sostenibilitat. La veritat és que em va semblar interessant, la visió, les idees que aportava i perquè no, també es bo sentir alguna "eminència" dir coses que jo m'he fartat de repetir en diversos contextos. A la tarda van començar les aportacions d'experiències diverses, activitat que va seguir divendres, matí i tarda. Una de les més interessants: una col·laboració entre alumnes d'agronomia amb cultivadores de papa nativa (aquesta feina la fan sempre les dones, alguna d'elles va arribar a afirmar, en petit commite, que això era degut a que els homes no sabem fer res be!) La idea era ajudar-se mútuament, enriquir-se els uns de l'experiència de les altres i veure quines tècniques es podien incorporar per millorar el funcionament de les petites explotacions familiars. Algunes anècdotes, una d'elles conrea unes 40 varietats de papa (de les més de 200 que existeixen i de les 1000 que s'estima que hi havia en el moment de l'arribada dels meus amics els colonitzadors) Una altra bona anècdota, la majoria de les varietats les havia anat recuperant amb el temps als cementiris de l'arxipèlag. Quan una de les assistents va preguntar perquè precissament als cementiris, la resposta va ser contundent: es nota que tu no en saps gaire de Chiloé! Després de quedar-se ben contenta amb aquesta afirmació, va venir la resposta: antigament en enterrar algú es plantaven algunes llavors de papa perque els morts tinguéssin també aliment. Al llarg del temps els cementiris han esdevingut un magnífic banc de llavors a l'aire lliure i a disposició de tot aquell que vulgui anar a investigar!

Una altra bona experiència va ser la presentació de l'escola rural de Quel Quel a uns 26 Km de Castro, una escola rural que com totes, té una sola professora que atén a tots els alumnes al mateix temps, uns 20 nanos d'entre 1r i 6é. A diferència però de la majoria d'escoles al llarg dels seus 15 anys d'existència a anat  modificant l'espai de l'escola, actualment compta amb un parell d'hivernacles, un viver d'arbres nadius, un hort, una aula a l'aire lliure, un jardí, un petit parc... A mi em recorda aquell esperit de l'escola oberta catalana, donant-li a més un immens paper a l'educació ambiental. A més com que la majoria de treballs s'han fet de manera comunitària amb les famílies dels nanos, l'escola ha esdevingut un perfecte eix vertebrador de la comunitat on és inserida, una cosa que ben poques vegades passa en aquest racó de món on he anat a parar.

Una altra experiència que hem va deixar ben sorprès, per desgràcia no tan gratament, va ser una experiència de treball per projectes a les classes d'algunes escoles de Castro. En la presentació teòrica de la professora de la Universitat, va explicar com amb les seves alumnes havia intentat impulsar el treball per projectes, com una manera més dinàmica de transmetre el coneixement. Fins aqui res a dir, en tot cas potser no és tan innovador com ho van presentar, al cap i a la fi quants anys fa que es treballa així a les escoles catalanes? Però més val tard que mai i per tant res a criticar fins aqui. Després les alumnes van exposar quin havia estat el seu taller a les aules i com l'havien desenvolupat amb els infants. Tots els tallers versaven sobre la papa nativa i la seva "promoció" entre els alumnes d'un entorn urbà, la majoria dels quals ni tan sols n'havien sentit a parlar mai. El que a mi em va xocar van ser les imatges que van presentar de l'experiència, el que m'havien intentat vendre com una cosa dinàmica i activa, consistia en que davant de la pissarra es disposaven 4 aprenents de mestre i els anaven explicant coses als nanos, això si amb materials ben el·laborats, però que simplement manipulaven els "profes", els nens mentre tant seien a la seva cadira... Em vaig quedar fred.

El dissabte l'activitat es va traslladar al CET, un centre que des de fa 20 anys es dedica a la protecció del patrimoni agrícola de la illa i al desenvolupament (potser caldria dir recuperació) de tècniques agrícoles que tendeixin a l'explotació sostenible dels recursos, en definitiva a la producció ecològica de productes agrícoles.

Allà ens van presentar les instal·lacions i els camps experimentals, així com alguns treballs que hi desenvolupen, entre ells activitats d'educació ambiental. Després es va fer una mica de resum del que s'havia dit al llarg de tres dies i fer una mica de prospecció de quines accions calia fer a nivell d'Universitat per anar avançant en el camp de la sostenibilitat. Però el moment més interessant del dissabte va ser la cloenda del dia i de les jornades. Un asado, una institució xilena sobre la que hauré d'escriure algun dia. En tot cas el que va permetre va ser xerrar amb algunes de les persones que havien presentat algunes experiències i compartir visions, idees, maneres de veure les coses... Molt interessant. Una altra de les coses que em va permetre es ser entrevistat per estudiants de periodisme, entrevista que algun dia sortirà en el canal local de televisió. Canal que, afortunadament per a mi, gairebé ningú mira. També em va permetre fer algun contacte interessant per a conèixer projectes que s'estan desenvolupant a l'illa i lligar una entrevista que em volen fer unes noies de pedagogia (magisteri per a nosaltres), per a incloure la meva visió com a educador ambiental en un treball de final de curs que han de fer en breu. Per una banda mandreta, per l'altra trobo que pot ser enormement interessant. Ja veurem com va.