Pupurri
Aprofitant que tinc temps torno a escriure, la veritat és que quan treballi no sé quina periodicitat podré mantenir, però de moment encara puc aprofitar. Avui faré una mica de pupurri de cosetes que m’han sorprés al llarg d’aquestes primeres setmanes, cada paràgraf és un tema, sense connexió amb l’anterior, no em molestaré a fer-los lligar.
El tema de l’atenció sanitària en aquest país no és un tema menor, excepte les persones més pobres que disposen d’atenció pública, la majoria de mortals que estic coneixent s’han de pagar una assegurança mèdica. Deixeu-me citar un parell d’exemples ben contraposats, de fet jo crec que es tracta d’una freda i d’una de calenta. En l’atenció primària pública (la gratuïta) el temps per pacient està en torn als 10’ per pacient i a certs professionals i a molts usuaris els sembla insuficient. La tant nostrada atenció sanitària europea, no pot mantenir aquests estàndards. De fet el gran debat de la sanitat pública catalana és arribar a aquests temps per garantir un tracte metge – pacient adequat, és tracta d’un mínim de qualitat, aquí (si més no en temps) el tenen. En canvi en altres aspectes és péssima. Na M (una xilena que he conegut), quan va parir al seu segon fill en el sistema públic, va tenir un part natural, sense epidural, perquè el sistema sanitari no la pot pagar! Amb tots els respectes per les mares modernes europees, sembla ser que no és tan modern això del “part natural”.
Per cert, acabo d’instaurar una nova norma en escriure: les persones a les que citi, apareixeran només amb una inicial, per mantenir-ne la privacitat.
Una altra sorpresa. Un dia vaig entrar en un locutori a trucar, ho vaig fer amb pocs diners i a més la conversa va ser més llarga del que tenia previst. Resultat no podia pagar els 1950 pesos que costava la cosa (uns 3€) Jo no sabia com posar-m’hi, així que li vaig dir a la senyora (que no havia vist en la vida) que si volia li deixava el rellotge mentre anava a buscar diners. La resposta contundent: no, debo confiar. Me’n vaig anar, vaig aconseguir diners i vaig tornar, ella ho va trobar normal, jo no. Si aquesta senyora governés el món, potser seríem més feliços.
L’asado, com us vaig dir és una institució a Xile. És d’aquells “productes” de la terra que molts es disputen l’origen, com el xató... En tot cas no deixa de ser compartit amb l’Argentina i l’Uruguai. En aquells països no sé com es desnvolupen, aqui es una mena de festival de la carn i del menjar, però també és més que això. És un moment, llarg, molt llarg, per a compartir amb gent, de xerrar d’això i d’allò... Recordo un cop en què el dinar es va allargar tant, que es va anar a buscar més beguda (element imprescindible en un bon asado) i una mica més de menjar per a poder sopar... Quan tingui més confiança, jo hi faré una aportació: l’escalivada. L’all-i-oli no em veig amb cor d’afegir-lo (més que res perquè mai n’he fet)
L’altre dia vaig sortir a ballar, la veritat és que no sé des de quan no ho feia, de ben segur mesos. Si a més intento trobar un moment en què ho fes durant tantes hores, crec que m’he de remuntar a anys. Potser un Aste Nagusia a Bilbo, crec que l’any 2003. Algunes sorpreses durant el ball: veure a tota la gent al teu voltant gaudint amb intensitat d’una cançó que jo no havia sentit en la vida. Tot un experiment sociològic. No és el primer cop que em passa, de fet és freqüent, ja que això de la cançó de l’estiu mai m’ha interessat especialment, però és clar, aqui era la majoria de les cançons les que a mi em deixaven fred. Una cançó que si em va arribar, va ser una que afirmava alguna cosa com: para aprender a hacer el amor tienes que venir al sur. Bé, posaré tot el meu interés en aprendre! Finalment la part més interessant, va ser una estona llarga de cançons de música electrónica enllaçades sense parar. Donat el meu gran interés per aquest tipus de música, vaig desconnectar-me del meu voltant i el meu cap va començar a donar voltes. Van ser moltes, en aquesta estona el meu cos va seguir en moviment, però de manera totalment independent al que passava pel meu cap. Vaig passar per moltes cares i per molts llocs (sempre associats a gent), la majoria d’imatges van ser positives, però també hi va haver algun moment per a imatges menys engrescadores, però que formen part de la meva història i que afortunadament ara ja es poden mirar amb “afecte”. D’una imatge me n’anava a una altre, sense ordre ni concert. En algun moment vaig tenir la impressió de fer cara de flipat, potser ho estava. Vaig passar per casa (la mare, els germans, les cunyades, els nebots, l’àvia, el pare...), per Coforb, per la Salut, per Camp de l’Arpa (perdoneu per estar tanta gent apretada sota el mateix nom), per Horta, per Sant Feliu, per Cerdanyola, per la Diagonal, per Ca’n Pardals en diferents etapes i per la nova vida de tots els seus habitants (dels animats i dels inanimats, dels temporals i dels permanents), per Gràcia (només faltaria!), per Itsasondo, per la casa dels pinyes i pajarillos, per Campins, per Amaroz, per Amorebieta (he tingut dubtes del nom i de la grafia, si de cas C, no t’ofenguis amb mi), per Irún, per Posta Kalea (especialment per l’habitació dels mals endreços), pel codi 2-47, per les Corts i per Sants, per Verdi, per aquells que els agrada veure a galet, per Terrassa, per les figueres que creixen, pels que estan a Suècia (per poc temps crec) i pels que segueixen a casa, tot esperant poder viatjar cap a l’Uruguai, pel Bages i pel Penedès, per les punxes... Si algú no s’identifica pot afegir-se a continuació. Si algú s’identifica (no tots hi sou de la manera més evident possible) i m’ho vol fer saber també estarà bé, pot ser una mena de joc! Vaig tenir també un record per als més petits, per als nebots postissos: no deixeu que m’oblidi d’ells. Espero (exigeixo) fotos, en les quals, si voleu podeu sortir-hi també els pares...
Bé i per acabar, una de les coses més surrealistes que mai m’han passat. Us deixo amb aquest caramelet. Aquest migdia mentre escribia un correu, ha entrat a l’oficina d’en F (des d’on acostumo a escriure, aprofitant les estones en que queda l’ordinador lliure) ha entrat en S, un amic seu i m’ha dit: necesito que vengas conmigo y te tomes un completo y una bebida. Per començar un completo és un entrepà de salsitxa amb alvocat, maionesa, quetxup i mostassa, una mena de hot dog a la xilena, bastant comú en la dieta del país (i com vaig saber també de Colòmbia i Brasil, tot i que amb variacions importants). Una bebida és una beguda gasosa de qualsevol color o marca. Ara teniu la mateixa informació que tenia jo en sentir la solemne frase d’en S. Mort de riure, he sortit amb ell, he seguit les instruccions que m’ha donat i he anat al local en qüestió a demanar el que m’ha dit. Afortunadament m’ha donat permís per transformar la bebida en un altre tipus de beguda. He demanat, he menjat, he observat, he comprat un parell de xocolatines (una de postres i l’altre per a en S), he pagat i he sortit. Per fer això ell ha cobrat el seu sou i la persona que m’ha atès ha guanyat un premi que li suposarà més d’un 15% del seu sou (i no perquè el premi sigui immens, sinó perquè el sou és ínfim!). L’explicació: un insòlit sistema de control de qualitat. En S té un pituto (un treballet, complementari a l’activitat principal) amb l’empresa que jo he anat a “inspeccionar”, ell ha de captar inspectors d’incògnit per a comprobar que els treballadors segueixen els pasos que els exigeix l’empresa. Jo no serviria per a això, em posaria definitavament al costat del treballador, jo sempre donaria el premi!
Avui 21 de desembre he començat a llegir les teves notacions i he arribat fins aquí.
He disfrutat de manera especial amb la teva crònica sobre la completa + bebida.
Llegint, llegint, he recordat que jo també ting ales,
Gràcies (Comment this)