Avui es parla de mi
Aquest és un país d’oportunitats i de canvis sobtats. Demà és el meu darrer dia a Chiloé, si més no per unes setmanes! Dimecres vaig anar a parlar amb una gent de la Federación de Comunidades Huilliche de Chiloé, amb els que he entrat en contacte casualment (crec que en vaig parlar ja) i amb els que intentaré fer alguna coseta d’educació ambiental. A ells els agradaria que a més fes de captador de gent amb fusta d’EA, no sé pas com, no ho he fet mai això, però ho anirem investigant. I finalment intentar fer algun tipus de formació, és un repte però més que interessant: formar futurs EA dintre de la comunitat indígena. Doncs bé, parlant amb un d’ells em va proposar començar el proper dilluns un curs de dues setmanes a Temuco (a unes 8 o 9 en bus direcció nord). El títol del curs: Manejo Integral de Recursos Naturales, en principi hi havíem d’anar junts, però ell finalment no podrà assistir-hi i hi aniré sol. Si, les coses van ràpid, el dubte és si van ràpid al país o van ràpid per a mi. En tot cas les dues properes setmanes torno a la vida universitària. Classes tot el matí, laboratori a la tarda, sortides els dissabtes i per acabar lliurament de qualificacions. Em queda lluny això, però en tinc ganes!
Ahir vaig estar passejant, aprofitant una meravellosa tarda de primavera, asolellada i plàcida. Vaig aprofitar la marea baixa per recòrrer tota la platja de Castro, des d’un extrem a l’altre. Per a les iniciades (les que coneixen Chiloé) des de Gamboa fins als palafitos de l’altre extrem, més enllà de l’Octavio. Per cert, m’acabo d’adonar que he comés un error: P tu també coneixes Castro, que no el coneguéssim junts no vol dir que no hi hagis estat. Per tant, he de dir per als iniciats, deixant el femení enrere! Interessant, veure el canvi de fauna intermareal de les aigües dolces o salobroses de la desemboducadora del riu Gamboa a les salades de la badia... La gent treballant: buscant navajuelas (navalles) i recollint pelillo, els ocells rebuscant entre la sorra per trobar aliment... Un altre dels elements interessants és l’ús de la platja per part dels humans, concretament com a abocador. S’alternen zones de gran presència d’algues, possiblement per efecte d’eutrofització per aigües residuals; de residus ben diversos, just al voltant de les cases: ferralla, petits electrodomèstics, matalassos, calçat, piles, etc... Simplement obren la finestra i ho llencen. Un altre aspecte interessant és el gran acúmul de closques de bivalvs just sota un restaurant: seria impressionant fer el recompte de curantos que s’han servit en el restaurant a partir de les closques que hi ha a la zona... El darrer element interessant de la passejada: les zones de sorra plenes de forats (de ben segur el cau de navalles o poliquets), em semblava que en acostar-m’hi s’aixecaven columnes d’aigua per una qüestió de pressió, però ben aviat vaig veure que no era així, si m’estava ben quiet es veien petites columnes d’aigua que s’aixecaven d’aqui i d’allà. No era doncs una pressió externa, sinó una tasca activa de renovació de l’aigua que fan tots aquests petits animals. No us en rigueu de mi, un està acostumat a un petit mar que hi cap a la butxaca i també a la seva fauna, ben diferent del que estic coneixent aqui.
Bé, tal i com diu el títol del text, avui es tractava de parlar de mi, no del que estic fent. Per tant deixo de descriure activitats per parlar de com estic, de què penso... De fet havia començat a escriure sobre la platja, perquè em va permetre pensar algunes coses que em venia de gust compartir amb vosaltres, a veure si sóc capaç d’organitzar-me i no deixar-me res.
Començo presentant-vos un nou personatge de la meva història: na G, una altra xilena que he conegut i amb qui estic compartint força estones. És biologa marina i treballa en una consultora ambiental, entre altres temes dóna serveis de control d’impacte ambiental a les salmoneres. Doncs bé l’altre dia parlant amb ella em vaig adonar que això del bloc és una arma de doble tall. De fet, quan vaig començar a escriure tenia clar que aquest era un mitjà públic i que per tant qualsevol hi podia accedir. De fet, tot i que escric per a les persones que estimo i que d’una manera o altra esteu pendents de què estic vivint per aquests móns de déu, assumeixo el risc de que algú desconegut pugui accedir-hi i llegir-me. Cap problema. De fet tot i que escric de mi, tinc clar que en cap cas no escric res que pensi que qualsevol pugui llegir, en tot cas a un desconegut possiblement ni tan sols li interessi. Escric el que vull i fins on jo vull, el que no vull compartir o no ho vull fer amb tots alhora simplement no ho dic. Suposo que a ningú sorprendrà aquesta afirmació. Torno doncs a na G, l’altre dia li vaig explicar que estic escribint en el bloc i la vaig convidar a llegir-lo. Ho vaig fer perquè em venia de gust, però de sobte em vaig adonar d’un tema gens despreciable. No em sap greu mostrar-me com sóc amb vosaltres (només faltaria), no em sap greu mostrar-me com sóc davant d’un desconegut. Però i mostrar-me com sóc davant d’algú a qui estic coneixent? Vaig tenir una “crisi”. De fet entenc que el fet de començar a conèixer algú és una mena de joc, fins a cert punt és com un flirteig. Fas un pas endavant, un pas enrere, vas jugant amb la informació que facilites en cada moment, i trobo que també té la seva gràcia, és divertit. De sobte em trobava al davant d’una situació en la que no havia pensat. En el bloc em mostro com sóc, no hi ha aquest joc i per tant, si ella (o qualsevol altre que com ella m’estigui coneixent) em llegeix, té “aventatge” sobre mi... La veritat és que jo mateix trobo ben curiosa aquesta reflexió, però em surt de dins, és el que penso. I espero haver-ho escrit prou clarament per que quedi ben clar. Ella em comentava que també és una manera de coneixe’m, però en la que jo no obtinc una resposta o si la obtinc no és en el moment, és per això que penso que estic en desaventatge!
Més reflexions, aquesta d’avui mateix en un correu amb na N (em sap greu, torno a escriure el mateix que t’escrivia aquest matí). Rebo (i ho entenc) força correus vostres on em pregunteu com estic, què faig. D’alguna manera em dieu que amb el bloc no en teniu prou que voleu més teca. De fet ho agraeixo, perquè d’una manera o altra, és com tenir una conversa amb cada un de vosaltres, de manera individualitzada, que evidentment necessito i agraeixo. Però en canvi poques vegades rebo informació vostra, de què feu, de com esteu... Puc entendre que les meves vivències en aquestes terres aixequin certes “espectatives”, de fet a mi m’ha passat quan he tingut algú lluny i jo he estat a casa en el meu quotidià. Però que ningú es pensi que jo no en tinc d’espectatives. Jo també tinc ganes de saber com us va. Si en J comença vacances avui mateix i se’n va cap a la calor; si n’A té noves tasques a la feina que el fan estar més engrescat; si na I s’ha quedat sense feina vull saber com ho viu; m’encanta saber que en B és feliç a la nova escola. Però algunes d’aquestes informacions d’alguna manera les he arrencat amb les meves preguntes. No us oblideu de que la meva estada aquí és temporal i que necessito el nexe amb els vostres qüotidians... Fixeu-vos quan era a Barcelona per correu electrònic compartia películes amb na O, des de que sóc aqui no n’hem comentat cap! I això que jo n’he vist unes quantes (velles). Necessito aquesta informació, vull seguir estant al cas de les bones pel·lícules que esteu veient... Bé crec que més enllà dels exemples concrets m’he explicat, no és cap retret a ningú (no crec que sigui el que em pertoca), simplement és un comentari, que volia compartir amb tots vosaltres.
Finalment i per acabar, el MOTIU per sortir de casa i creuar el món era enriquir-me a nivell personal aprenent un munt de coses de la gent d’un país diferent i alhora aprendre de mí mateix enfrontant-me a unes noves circumstàncies. Segur que tot plegat em canviarà, no com un mitjó, però em farà diferent. El més curiòs però va ser adonar-me que tot i haver recorregut uns 13000 Km, segueixo sent jo. Ser conscient que acabo enfrontant les dificultats, els dubtes, les decissions, etc. de la mateixa manera que ho feia a Barcelona i és que aqui o allà, jo sóc jo. Sembla ben clar que canviar de continent no implica deixar de ser un mateix.
Bé, acabo per avui. Em venia de gust escriure aquestes reflexions, espero que ho hagi fet de manera prou clara. El que sé segur és que és molt més fàcil parlar de què vaig fer ahir que escriure sobre les meves pròpies reflexions!
