Equinocci... d'estiu!
La veritat és que després de més de 3 setmanes sense escriure, ja gairebé he perdut el costum. Però tot serà tornar a posar-s’hi, no? En tots aquests dies he fet moltes coses, el ritme ha estat frenètic i m’ha fet arribar gairebé estabornit a les portes del Nadal i no és fins ara que em torno a posar a escriure. Però anem per parts.
En el darrer text us deia que me n’anava cap a Temuco a fer un curs a la Universidad de la Frontera (UFRO), recordeu? Doncs bé un cop allà vaig saber que el curs era un curs de doctorat! Un curs, a més que caldria fer en un semestre i que es concentrava en dues setmanes perquè els professors i part dels alumnes venien de fora… Els professors eren 3, un de Santiago, un de Valparaíso i el darrer de Santa Fe (Argentina); els alumnes la meitat eren de Temuco (o estudiaven a la UFRO) i l’altra meitat venien de Santiago. Entre els alumnes a més d’una pila de xilens, una mexicana, dos valencians i jo, tota una barreja. La intensitat del curs: classes matí i tarda, i després cada tarda a llegir (evidentment en diagonal) alguns papers i fer un escrit breu diari, sobre alguna cosa que ens hagués interessat durant el dia. Això de dilluns a divendres i a més el primer dissabte sortida. Podeu comptar l’activitat del diumenge de meitat del curs! Per posar-hi una mica més de salsa, tots els que veníem de fora estàvem allotjats a casa d’un company, ni més ni menys que deu persones en una casa, evidentment la majoria dormíem al terra, però arribávem a l’extrem que fins i tot un company, dormia al menjador! Podeu fer-vos una idea de l’ordre de la casa: atapeïts i amb ritme universitari. Cada nit en un moment o altre es deixava la feina i s’organitzava al tiro un carrete (una festa). El darrer element per a fer una bona salsa, va ser el meu encostipat (que encara arrossego), un encostipat ben fort que em feia bastant difícil seguir el ritme del curs, ni tan sols parlem del ritme del carrete. Això si, el curs molt seriós i per acabar-lo i tenir una bona avaluació, calia fer un treball escrit i una presentació oral davant de tot el grup. Després d’això, reunió de professors i ara a esperar les notes!
Però bé el curs ha acabat, jo sóc de nou a Castro i després d’un parell de dies d’estar a mig gas, intento tornar a escriure, a les portes del Nadal. La veritat es que es presenta de manera extranyota. Jo he decidit quedar-me a Castro, ja que em feia una mica de mandra tornar a viatjar a Santiago (on tenia diverses possibilitats de passar el Nadal, gràcies R, gràcies C) i aquí gairebé tothom marxa a passar el Nadal amb la familia, cap al nord. Jo el celebraré a casa la C, a la casa on em vaig allotjar durant un parell de setmanes tot just arribar a Castro, amb ella, la seva familia i una parella colombiana. Així que seré observador, experimentador i protagonista d’una celebració del Nadal chilota, que també em venia de gust… De fet ahir comentava que quan parlo del país, no em refereixo a Xile, sino al país que m’acompanya i que vaig veient: Chiloé. Un altre element interessant és la primavera avançadeta que m’acompanya. En algun moment vaig pensar que seria interessant fer un bany Pacífic el dia de Nadal, però evidentment aquí a Chiloé no serà posible i menys encara amb el meu encostipat que fa tants dies que m’acompanya.
Però abans de que tothom marxi i la ciutat es paralitzi, encara he tingut temps de fer una celebració de l’equinocci d’estiu. Sona extrany pensar que vosaltres vau viure (i alguns celebrar) el d’hivern. Bé doncs jo m’he portat la idea de celebrar equinoccis i solsticis i vaig plantejar-ne un aquí amb unes quantes persones. El resultat? Doncs, ben boig com gairebé totes les celebracions d’aquest estil que he viscut, però de fet vam fer el que calia: xerrar, riure, compartir, mirar les estrelles i fins i tot ballar una mica. Una bona nit!
Però de nou en fa dies d’això, avui dia de Sant Esteve em poso a escriure de nou, de fet el text que heu llegit fins ara, el vaig escriure la setmana passada però es va quedar inconclòs. Avui l’acabo i el penjo. La intenció era acabar d’escriure el passat divendres, de manera que fos una mena de felicitació de Nadal, però just quan m’havia instal·lat davant de l’ordinador vaig rebre una trucada per anar a la illa de Acuy, una petita illa just davant de Queilén on deuen viure-hi una vintena de famílies mal comptades. L’objectiu anar a recollir dades a un anemòmetre que hi ha instal·lat fa uns mesos per tal d’avaluar la possibilitat d’instal·lar molins de vent per a generar electricitat. El programa d’electrificació d’illes distants o petites és molt interessant, crec que en algun moment ja en vaig parlar... Evidentment vaig apagar l’ordinador i vaig fugir. La feina curta, el passeig ben agradable: feia sol, una mica de vent que feia que hi hagués algunes ones, però res massa greu!
Després d’això comprar alguns regals i viure dintre d’una botiga el meu primer terratrèmol, 4.9ª que no és poc. Les pantalles dels portàtils que tenien a la botiga tremolaven! Però bé, el més important va ser preparar-me per a l’esdeveniment de l’any (potser sona massa gran però, per a mi ho ha estat): passar la nit de Nadal a Chiloé, menjant cosetes lleugeres i fresques: amanidetes, entremesos... Res de marisc, carn d’olla, ni molt menys els canelons que avui us deveu haver menjat! Jo vaig voler fer el meu aport: el dolç. A casa sempre ha sigut un acompanyament imprescindible el dia de Nadal: panses, pinyons (no en vaig trobar), prunes (seques), orellanes i poma, acompanyat d’un bon suc de rostit. En algun moment em va semblar oportú fer un aport de cuina catalana, per sentir-me una mica més celebrant Nadal. De fet un plat ben adequat per a l’hivern i no gens per a l’estiu, però d’aquest detall me’n vaig adonar més tard. Va tenir èxit, entre els chilotes i els colombians que el van tastar. A rel d’això em van preguntar si a la cuina catalana hi té molta importància l’agredolç. Em va sorprendre, jo crec que no, però en tot cas més que aquí: en alguna ocasió m’he endut alguna mirada assassina per posar poma a l’amanida!
Bé va passar el Nadal, vaig rebre alguns regals (dec tenir cara de fred perquè em van regalar uns fantàstics mitjons i una meravellosa bufanda de llana chilota, que em faran molt de servei de cara al proper hivern!) El dia de Nadal va ser extrany, vaig llevar-me d’hora per ser a casa a l’hora de començar a menjar el brou, ni que fos per telèfon, jo també vaig sentir-ne l’olor. Després vaig tornar a casa, on vaig estar fent cosetes fins l’hora de dinar (sol), després vaig fer una solemne migdiada de dues hores i vaig acabar amb un fantàstic passeig en bicicleta. Potser el moment més trist a estat avui, quan abans d’anar a dinar he tornat a fer un truc, introduint-me al dinar de Sant Esteve. Ha estat tot just un minut, per desitjar un bon Nadal col·lectiu i rebren jo també un, però el dinar de Sant Esteve sempre ha estat especial, i pensar que avui eren 38 dinant (crec que no m’he descomptat), m’ha deixat una mica moix, fins i tot ara quan escric em quedo de nou cap-cot... Snif, snif.
Però bé, ara s’acosta cap d’any. I és millor mirar endavant, encara que sigui un cap d’any sense raïm!
Abans d’acabar però, tall de llum que ha deixat tota la illa a les fosques (és un dir perquè el sol és de justícia), els presagis semblaven ser pitjors que la realitat, ha sigut només un tall de poc més d’una hora (per aqui parlaven de marxar cap a casa i deixar de treballar a les 16h), a mi m’ha suposat reescriure un trocet del meu text, però res greu.
¿Que se siente volver a la universidad?, según cuentas Temuco fue intenso. Que bueno que hayas pasado Navidad con la C. Dale muchos saludos a ella y a su familia.
Bueno que pases un feliz año. Yo de vacaciones en familia.
Saludos (Comment this)