Aniversaris
De nou amb una pàgina en blanc per endavant, amb la intenció d’explicar-vos cosetes... Avui començaré per Bariloche. La veritat és que no em venia gens de gust anar-hi, un munt de calés gastats per no res i sense la possibilitat de quedar-m’hi uns dies i recòrrer la zona. Però tampoc tenia cap possibilitat d’escaquejar-me’n. Havia de sortir del país per renovar el visat. Per tant cap a Bariloche hi falta gent. El viatge va ser bastant aprofitat: vaig dormir. La nit no va ser gaire llarga i a més no l’havia passada gaire bé. Molt de soroll al veinat i sobretot el neguit de no adormir-me, de no sentir el despertador i perdre el bus. A cada hora em vaig despertar... Quan vaig arribar allà, cap a les 18h primer buscar un lloc on dormir i un cop resolt, gaudir al màxim de la tarda vespre que hi vaig passar. Fer algunes compres que m’havien encarregat i alguna que em vaig autoencarregar: xocolata. Sembla ser que entre d’altres coses, Bariloche és la meca de la xocolata. El lloc? Andorra. Atapeït de gent i de botigues i a l’hivern d’esquiadors. Però envoltat de muntanyes ben boniques i a la riba d’un llac. Quan ja tenia totes les compres fetes, vaig baixar a la riba del llac, per passejar i fer algunes fotos, aprofitant la bona llum de la posta del sol, és clar. I després vaig poder gaudir d’un espectacle de teatre al carrer, n’hi va haver tot el vespre i primera hora de la nit. Sopar, geladet, un altre espectacle i per acabar volia prendre’m una cervesa. I, pots estar tranquila, buscava una Quilmes. El problema és que només em trobava amb bars d’alt nivell, alguns pubs irlandesos i altres que no ho eren pero tenien el mateix caire, total que vaig decidir retirar-me i passar de llarg de la cervesa. Però quan ja enfilava cap a la casa on m’allotjava, vaig trobar un lloc tranquilet i aparentment sense pretensions, per tant cap dins.
Vaig demanar una cervesa nacional i em van començar a recitar: Heineken, Budweisser... No perdona, t’he dit nacionals, si aquestes ho són! Ahhhh. No tenien Quilmes i em vaig conformar amb una Isenbeck (rossa), agradable. Després d’una estona d’assaborir-la tot pensant i escribint, cap a dormir. De nou amb neguit, per no adormir-me. Llevar-me d’hora i bus de tornada cap a Xile. En conjunt va ser un viatge breu però més aprofitat del que esperava, bàsicament perquè en tenia expectativa 0 i perque em va permetre pensar, va ser una mena de recés. Una parada en les activitats quotidianes i un retrobar-me amb mi, per pensar, prendre decisions, planificar, organitzar-me, reafirmar-me en projectes o descartar-ne d’altres. En definitiva que vaig fer un reset i em vaig tornar a iniciar...
Tot plegat va començar al transbordador per sortir de la illa. Sempre que he entrat a l’illa o n’he sortit (tot i que tampoc han estat tantes), he sortit del bus i m’he passejat pel transbordador, per veure el paisatge, la fauna (bastant més interessant) i també, de manera primer inconscient, ara plenament conscient, de pensar una mica en el futur immediat, dintre o fora de la illa, en funció del sentit de la navegació. En sortir no va ser una excepció i a més de pronunciar un FINS ARA mental, vaig començar a pensar en el retorn. Vaig parar aquests pensaments i els vaig intentar congelar fins l’endemà, però ho vaig aconseguir només a mitges, ja que van ser amb mi tot el viatge...
En el transbordador de retorn, frustració. Fins ara, en tots els que havia viatjat tenien una plataforma elevada on els passatgers ens podem passejar per gaudir del vent, del fred, del paisatge i amb molta sort del sol. En aquesta ocasió no. Ho havia de fer des de la mateixa plataforma, a escassos dos metres sobre l’aigua! Pero bé, vaig buscar el meu espai i vaig començar a dir-me allò que bullia al meu cap feia estona: torno a l’illa i ho faré lluitant per allò que vull. Algun projecte interessant en el que treballar un cop acabi l’estiu (i les feines que em reportarà) i un nou lloc on viure. Ho he de fer jo, ho he de fer bé i ho he de fer aviat! Casi res, no?
A més aquest cop vaig tenir el plaer d’observar diversos dofins saltant de l’aigua, durant força estona, un plaer gairebé nou, al canal no és tan freqüent veure’ls... La resta del viatge tranquilet i la darrera estona xerrant amb una dona de Boston, amb la que em vaig dinar l’endemà i de la que no en sé el nom!
I ara passem al tema del dia: aniversaris. Dissabte passat va començar amb el de n’A, dilluns en T, el fill de la M, a casa dels quals vaig adreçar-me a corre-cuita només posar un peu a Castro: pastís, caramels, fotos, regals... El que se suposa que ha de ser una festa d’aniversari d’un nen de 8 anys! Però seguim: dimarts en F, el dijous una altra A, divendres n’I i algun altre més per acabar la setmana que no recordo. Quin estrés! Felicitats a tots ells!
Un aniversari ben especial, suposo, amb caloreta i demés...Aprofita-ho, perquè aquí avui fa un fred que pela, està nevant per tot arreu (Collserola inclòs, em refereixo) i no para de ploure. Passa-t'ho molt bé, val? Un petonàs
Vadó i Berta
PD I felicitats per iniciar-te en això de la feina (o, ben mirat, potser no és una cosa per felicitar-se'n, no? això de començar a treballar...si ens ho muntem malament en aquesta vida, que quan un comença a treballar el felicitem...) (Comment this)