Per primer cop, ja he votat!
Buff, això és esgotador. Demà comença tot, o potser hauria de dir que acaba tot. Demà comença el Festival de Documentales de Chiloé i també la Feria de la Biodiversidad. És a dir a partir de demà he de dividir-me en 3 parts: suposat membre de la organització del Festival, dic suposat perquè ni tan sols sé si podré assistir a algun dels actes del Festival; coordinador dels Guies de la Feria, amb els quals només he tingut un contacte d’un parell d’hores, però a més d’altres cosetes que han aparegut d’afegitó (però suposo que això passa a tot arreu, que sempre hi ha algú que acaba carregant amb més feina de la que inicialment se suposava) i finalment tinc un taller sobre residus que he preparat. Un taller en el que no podré estar; no he pogut parlar amb les persones que hi seran i que a més és el tema de tots 3 que tinc més fluix, el que ha anat quedant sempre pel final...
Però bé la veritat és que avui no volia parlar de feina, sinó com diu el títol del text, de primeres vegades. El títol fa referència a una cançó de La Trinca en que parla de la primera vegada que algú va a votar, tot i que durant tota la cançó sembla que sigui el primer cop que fa una cosa diferent. Però és que per primer cop, votar, després de gairebé 40 anys sense fer-ho, requeria d’una cançó que homenatgés tan important esdeveniment, no us sembla?
Dimarts passat, vaig escapar-me una tarda cap a Curaco de Vélez, a la illa de Quinchao, per veure l’espai on s’ha de desenvolupar un projecte en el qual potser podré fer-hi un aport com a educador ambiental i potser fins i tot com a biòleg. És a dir era una prospecció d’un possible projecte d’on treure pastarrufa durant 3 o 4 mesos, possiblement a partir del proper mes de juliol. Doncs bé a més de treballar, vaig tenir l’oportunitat de menjar per primer cop ostres, l’especialitat de la població. Pel que em deia un noi sevillà que ens acompanyava, ostres de debò, ho dic per la mida. Jo la veritat no tinc paràmetres per comparar, però per a mi l’important no era la mida, sinó el fet! Aquest és el meu primer cop d’avui. Més avall n’hi ha un de més trascendental!
La resta de la setmana va passar sense massa pena ni glòria, bàsicament feina i feina. Divendres vam acomiadar a n’A, un estudiant de disseny que ha fet un mes de pràctiques a BMCh i que també tenia la seva residència a casa na C. L’he trobat a faltar, ja que compartíem taula i algunes converses tot treballant. Jo li vaig aportar algunes cosetes des del punt de vista ambiental, tema pel que tenia bastant d’interès i ell em va retornar una imatge de mi nova. La capacitat d’observació portada al tema del disseny, cosa de la que mai havia estat conscient, però em demanava el parer en la seva feina i deia que les meves observacions eren oportunes. Potser m’hauré de fer crític de disseny? Potser així guanyo la primera pela!
El dissabte al migdia (després de treballar tot el matí) vaig anar amb en R i na M, dos membres de la organització del Festival que van arribar de Santiago a principis de setmana, cap a Notuco, on hi havia un altre festival costumbrista, l’enéssim! La novetat és que aquest cop l’asado va ser de lechón. A mitja tarda de nou cap a Castro i al vespre vaig tenir la oportunitat de veure dos dels documentals del Festival (dels que no us puc parlar per no vulnerar el secret professional), ens els vam repartir perquè calia escriure una breu sinopsi de cada un.
Diumenge dia rodó. Excursió organitzada per anar cap a Cucao, amb tota la meva família chilota, na C al capdavant de bona part dels habitants (actuals o passats) de casa seva: en JF i na M (un matrimoni colombià que ja ha aparegut en algun moment), en R de qui crec que no he parlat en cap moment i autor d’un bloc sobre Chiloé, que em permeto recomenar-vos: www.islachiloe.blogspot.com, en J i na M, la seva filla, en S, n’E, n’A i en G. El grup familiar érem ben bé el 30% del total del grup. Vam passejar per Huillinco, per Cucao, per Chanquín (3 petites poblacions de la comuna de Chonchi) i també per El Tepual, un petit sector del Parc Nacional Chiloé. El tepú (Tepualia stipularis) és un arbre nadiu que viu en zones pantanoses, de fet genera terra. Quan escric terra em refereixo a una superfície sobre la que desplaçar-se, això també és un dir, ja que de fet el que genera és una superfície sòlida formada per arrels imbrincades que deixen forats entre elles, una superfície més que perillosa i insuficent. Això comporta que la majoria del recorregut per dintre d’aquest bosc és per sobre de passarel·les de fusta, a una alçada sobre el terra sempre incerta, ja que els espais que queden entre aquestes arrels no permet que entri prou llum per veure’n el fons!
Tot el passeig per aquesta zona (no més de 35 0 40 minuts en total, incloent l’aproximació al bosc), el vam fer amb la remor de l’oceà al fons. Aquesta és una zona que ja vaig conèixer el primer cop que vaig ser a Chiloé. O, M, recordeu el passeig? Jo crec que els rètols que hi vaig trobar són els mateixos que fa dos anys i mig ja estaven malmesos! Doncs bé, el que us deia, el so de l’oceà ens acompanyà tota l’estona, una remor fonda, intensa. A mi tota l’estona em feia pensar en el so d’una allau! Finalment vam sortir cap a la platja. Primer vam pujar a un pujolet que hi ha vora la mar i des del qual es gaudia d’una vista fantàstica, la baixada per la sorra fins a la platja i allà, davant meu el PAcífic. Doncs el cap se’m va regirar: em vaig treure els pantalons per posar-me el banyador i mullar-me els peuets. Però un cop vaig haver-ho fet, no en vaig tenir prou, l’aigua freda (gairebé gelada) i les ones no van ser aturador, la crida de l’oceà va guanyar, així que vaig recular i em vaig acabar de treure la roba i cap dins. Si, aquest és el meu segon primer cop del meu text d’avui. Va ser el meu primer bany a l’oceà Pacífic i el lloc ni més ni menys que Cucao, va ser ben màgic i ben especial! De fet és una platja ben plana, en la que vas entrant i entrant sense gairebé mullar-te més que els peus, fins que de sobte arriba alguna ona que et deixa moll de dalt a baix. La veritat és que el primer bany va ser dur, per la fredor, pero em vaig sentir amb tanta energia que crec que vaig acabar fincant-me a l’aigua dos cops més!
Mentre esperàvem el moment de pujar a l’autocar i tornar cap a casa, vaig aprofitar el moment per trucar a en R i na C. Després d’uns mesos a Santiago, en pocs dies tornaven cap a Barcelona i no volia deixar passar l’oportunitat de saludar-los, desitjar-los sort i sobretot enviar amb ells una gran abraçada a en J!
Després d’això, de nou cap a Castro on m’esperava una estona més de DVD, ja que em calia veure el tercer documental del cap de setmana. La veritat és que pensava que no podria, diuen que el mar cansa, però crec que l’adrenalina del bany al Pacífic em feia estar enormement energètic! Vaig veure el documental i després cap a casona a dormir...
NOTA: aquest text el vaig començar a escriure el passat 14 de febrer, quan el vaig haver de deixar a mitges. Fins avui no he tingut temps de posar-me de nou davant de l’ordinador, per acabar-lo.
