Vivències "chilotas"

Una setmana més a la meva esquena, una setmana diversa. Per començar, malauradament, el ritme de feina no ha baixat. Una de los coses que volia conèixer era un ritme de vida diferent i no ha estat així. De fet, els dos textos que vaig penjar dilluns passat, no els pogut traduir al castellà fins fa una estona. Pero ja que m'he dedicat el matí a escriure ho vull seguir fent.

Finalment malgrat els 4 dies seguits de pluja que vam tenir la setmana passada, l'hivern encara no ha començat. Si més no de la manera brusca en que m'havien amenaçat que ho havia fet. Dimarts va sortir una mica el sol i fins dissabte vam tenir uns dies de sol de nou, potser no tan calorosos, gairebé fregant la fresqueta, però sol al cap i a la fi. Ahir diumenge de nou pluja i avui tot i que no plou el dia és gris i frescot. Veure'm si encara tenim sort i s'allarga una mica més aquest final d'estiu...

És curiós, la setmana passada vaig veure dues películes amb la mateixa trama: 2 parelles d'amics que s'acaben embolicant amb la parella de l'altre. Quina diferència, no tenien res a veure. Realment a partir d'una trama és ben evident que la construcció d'una història pot canviar moltíssim. De fet el dilluns a la tarda estava a casa comentant la pel.lícula que havia vist el dia anterior (de la que ni tan sols vull recordar el títol) i que m'havia semblat dolenta i desagradable. Parlant de l'argument, algú va recordar-se de Closer, que té una trama semblant. Vam anar al vídeo club a llogar-la i quina diferència. Evidentment si hi ha enganys i infidelitats hi ha una part de truculència, però el to era positiu, amb algun toc d'humor fins i tot. Em va agradar. De fet tot això em servia per reflexionar que la mateixa història es pot desenvolupar de maneres tan diferents que passa a ser una història totalment diferent.

I això ho enllaço amb algun comentari que vaig rebre la setmana passada per correu. Na L em "felicitava" per estar fent el que vull (gràcies) i per estar fent coses per la "natura", com a mi m'agrada. Aqui es on vaig començar a reflexionar. En realitat, hi ha un problema. O jo he escrit coses que no són o algú està llegint coses que no he escrit. Sento que des de que sóc aquí, no he fet res gaire important per cambiar el món, per lluitar en favor de la "natura". Potser sóc massa autocrític? Segur. Potser no m'estic esforçant prou per fer el que vull? Per dir-ho en paraules d'aqui, com em van dir un dia, para dejar la cagá. No en el sentit negatiu que pensaríem a casa en utilitzar aquesta expressió sino en el sentit de deixar alguna cosa. De fet és evident que a més de la meva experiència personal de conèixer, veure i aprendre, m'encantaria deixar aqui alguna cosa, fer la meva aportació al lloc que m'acull. Entenc que hi ha una part de "sentir-me bé" deixant el meu "rastre", però al mateix temps i encara que sembli contradictori inclou també una part de retornar alguna cosa al lloc que m'acull. De fet si no deixés res aqui seria tan expoliador com ho van ser els colonitzadors en el seu moment o com ho són ara tantes i tantes empreses estrangeres que s'estan instal·lant al país. De moment no ho he fet. Perquè? La veritat és que no ho sé, però espero que aquest interrogant que m'acompanya fa uns dies i avui escric aqui, poc a poc es vagi resolent, ja que de fet la setmana passada em va tenir una mica moix. Ara em segueix acompanyant, pero em sento una mica més positiu, una mica més predisposat a enfrontar-lo, a trobar-li una resposta positiva.

Canvio de tema i començo una barreja de coses que segueixen.

No em vull oblidar d'esbroncar a certes mares que després de molts dies de no saber res d'elles, just m'escriuen uns dies abans dels primers aniversaris de les seves filles. No patiu, que no m'oblido dels aniversaris de les meves nebodes postisses. Ho he fet en privat i ho faig en públic: felicitats È i L!

L'altre dia vaig rebre per correu electrònic una oferta de feina d'educador ambiental de 655€ bruts al mes. Si aquest és el panorama laboral que m'espera, no em sento massa atret a tornar! Animeu-me (accepto que em mentiu una mica), digueu-me que no tot és tan greu com això! Si us plau!

L'altre dia em vaig veure obligat a comprometre'm a preparar algun beuratge català i vaig pensar en el cremat. Necessito una mica d'ajut, ja que els meus coneixements de rom són aproximadament nuls. Com que dubto que per aqui trobi un rom Pujol, algú em pot ajudar i dir-me quin tipus de rom seria el més idoni? Per cert si algú creu que puc preparar algun altre beuratge més típic que m'ho faci saber, pero en tot cas dubto que arribi a temps de preparar una bona mistela!

Des de la distància es bo saber que hi ha coses que no canvien, però tot i així la meva capacitat de sorpresa va ser més que superada el passat dimecres quan vaig tenir la possibilitat de llegir que en R havia pogut veure a temps real el partit del Barça. Evidentment que el meu germà vegi el Barça no té res de sorprenent, de fet la sorpresa seria que es perdés un partit. La novetat l'aporta el lloc on el va veure, ni més ni menys que a Bobo - Diulasso, la segona ciutat de Burkina Fasso! Per cert, no cal que us sentiu malament per no haver sentit mai el nom de la ciutat, jo el vaig llegir per primer cop el dimecres!

Ahir vaig tenir la oportunitat de veure una pel·lícula ben bona: The Constant Gardener, basada en un llibre de John Le Carré. Em feia mitja por, perquè no havia sentit a parlar mai de la pel·lícula i en Le Carré després d'haver intentat digerir La casa Rússia amb poc éxit, em produïa força basarda. El director, Fernando Meirelles, va dirigir també Cidade de Deus, això m'hagués donat marge de confiança, però ho vaig saber al acabar de veure-la, no abans. La veritat és que estava amb 0 expectatives i em va sorprendre gratament. El més sorprenent és que quan tinc la oportunitat de veure una peli amb algú, m'encanta comentar-la. Ahir na G i na M, es van sorprendre que em quedés callat. El meu silenci era signe d'una sola cosa: els personatges podien ser ficció, però malauradament parla d'una situació ben real. No en tinc cap dubte. Per això em vaig quedar sense parla!

La història: a Kènia malalts de SIDA i seropositius, són tractats amb un medicament en fase experimental contra la tuberculosi. El motiu: un potencial mercat mundial de milions de dólars davant d'una infecció emergent arreu del món! Tot plegat presentat en un format de thriller, però terriblement real... M'acabo de rellegir el que havia escrit i ho he modificat una mica per no explicar-vos massa detalls que es van descobrint en el transcurs de la peli. El que és indubtable és que presenta una realitat massa lletja, en que per davant de les persones sempre hi ha la pasta. Un fàstic!

Ahir a la nit també vaig tenir la oportunitat de conèixer una cara desagradable de la societat que m'acull. Aquesta cara es resumeix en dues paraules, en dues entitats per elles mateixes, que juntes constitueixen l'esport nacional: el cahuín i el copuchenteo. Copuchentear és simplement fer safareig, el cahuín és dir coses dels altres que són mentides. Doncs bé sembla ser que hi ha gent per aqui que no tenen res més a fer que dedicar-se a parlar de mi. Si ja ho entenc, sóc la novetat, sóc estranger... Però no tenen res millor a fer que ficar-se en la meva vida? Bé, resulta que corren dues històries, dues visions de mi ben oposades, a quina més absurda. La primera es que des de que he arribat no he fet res més que engrupir a niñas, és a dir que em dedico a beneficiar-me tantes dones (no nenes, no és tan greu tampoc!) com puc. Surrealista. L'altre és que simplement sóc homosexual! Ni tinc, ni vull dedicar més paraules a qualificar aquests comentaris i a la gent que els fa. Per cert, en la pel.lícula que us comentava que vaig veure ahir, hi ha una frase que bé bastant a to amb aquest tema: qui parla de la vida sexual dels altres és que no té la seva sexualitat ben resolta. Crec que no cal afegir res més sobre aquest tema i puc seguir endavant, no us sembla?

I finalment, des d'aquest cap de setmana estic postulant al premi Iron Man Chiloé, un tema, que de ben segur sabeu tots, m'interessa moltíííííííííssim! Dimarts passat em van proposar participar en una triatló que es feia el dissabte a Queilen, concretament una Ducky triatló (com la van batejar els organitzadors), ja que substituïen la natació pel kayak. Vaig pensar que seria divertit. Dimarts passat, per preparar-me una mica vaig sortir a còrrer (aqui en diuen trotar). Dimecres no vaig poder, ja que vaig haver de treballar fins molt tard per acabar una feina urgent. Dijous vaig ser abduit i en comptes d'anar a fer esport vaig estar compartint unes chelas fins molt tard (possible retrocès a la edat universitaria en que per tradició es surt els dijous). Total que divendres vaig agafar un bus direcció a Queilen on ens acollien a dormir per començar l'endemà ben d'hora. La meva preparació aproximadament 0. Bé per enfrontar una activitat esportiva! L'endemà llevar-nos, esmorzar i preparar-nos. En que consistia la prova? En fer un recorregut d'uns 10 Km en bici, 3 en kayak i un parell corrent. Això en parelles, perdó en duplas!. El tema del kayak va ser el més dur, ja que na V ni jo havíem fet mai gaire kayak. Però bé vam acabar l'activitat en aproximadament 1h i 20', quedant en el 5é lloc i sent la segona dupla mixta, malauradament només hi havia una categoria i per tant ens vam quedar sense premi! Per cert no respondré, sota cap tipus d'amenaça, la maliciosa pregunta: i quants participants hi havia? No és en absolut una dada significativa en relació al que estic explicant! El que va ser divertit és que jo pensava que només coneixeria a na V i a una altra dupla i després van aparèixer 4 persones més que jo ja coneixia. Va ser divertit i entretingut, sobretot perque no hi havia un excès de competència entre la gent i més aviat ganes de passar una estona entretinguda...

Abans de seguir deixeu-me que presenti aquest nou personatge que apareix, na V. És una noieta francesa, quan vaig saber que tenia 21 anys em vaig espantar. Quan ella va saber que jo en tenia 34 també! Doncs bé, fa un parell de setmanes va arribar per fer una pràctica de 6 mesos a BMCh, de moment s'allotja a casa na C, per tant compartim algunes estones a la casa. Amb les seves pràctiques pretèn acabar la seva formació com a Enginyera Forestal. És ben curiós però durant el cap de setmana hem xerrat força i compartim una visió del món bastant semblant: desenvolupament humà, medi ambient, concepcions polítiques... Just abans d'arribar a Chiloé va fer un viatge en bicicleta per la Carretera Austral d'uns 900 Km. Quina enveja! Ho dic per la experiència que va viure i per les cames que li han quedat, evidentment per ella 10 Km de bici no van suposar res de res!

Tornem al triatló, com us deia vam començar amb la bicicleta, paral.lels a la platja, per la platja, creuant un parell de rierols (un d'ells havent de baixar de la bici i amb aigua fins al genoll). Paisatgísticament va ser un dels moments més interessants, vorejant l'estero d'aigües absolutament calmes, creuant un ramat de vaques que estaven a la platja... Fent moltes fotografies mentals (és una de les poques possibilitats de fer fotos quan ets dalt d'una bicicleta!) Desprès d'això per un camí, per entre els camps i les bosquines vam començar a pujar un turonet que hi ha just al damunt de Queilen, vam enllaçar amb una carretera i després amb la carretera principal (de fet és un dir perquè ambdues eren de ripio) que ens va tornar cap a Queilen, el darrer tram pel costat de la platja, en aquest cas una platja encarada a l'est, amb la petita illa d'Acuy a primer terme (a la nostra esquerra) i darrere, el continent, amb els nevados sobresortint per damunt dels núvols i davant nostre la illa Tranqui, enfilant els darrers metres per arribar al punt de sortida on vam deixar la bici i vam enfilar-nos al kayak. Amb ell recorregut d'anada i tornada pel mateix estero que abans havíem vorejat amb les bicis, en direcció aproximadament oest (a l'anada, a la tornada evidentment no). Amb penes i treballs vam arribar al final on vam començar a còrrer. Just quan començàvem, van arribar els primers. En M i en J, dues màquines de l'esport, un d'ells especialista en bicicleta i l'altre en kayak. El recorregut: corrent pel centre del poble i tornada per la platja amb les vistes a les illes i al continent. A l'arribada abraçades, felicitacions, rehidratació i per acabar bany al mar. Aigua freda, però venia de gust, només faltaria, després de l'esforç la recompensa d'un bany refrescant (per no dir alguna paraula més forta) De fet aquests banys de mar s'assemblen força a l'experìencia de banyar-se en un llac del Pirineu després d'una bona suada per arribar-hi!  

Després d'una dutxa ràpida, un dinar lleugeret per recuperar-se després de l'esforç: un Curanto. El curanto és un plat típic chilote. Diguem que és un bullit de choros (musclos), cholgas (un parent molt proper del musclo, desconegut a casa), almejas, chancho, pollastre, papa i el chapalele (una especialitat culinària que queda pendent per al proper text!)