Vivències "chilotas"

Divendres vam sortir amb na G de cap de setmana. De fet era un cap de setmana una mica extrany, perquè volíem evitar la pluja del dissabte a la nit i de diumenge així que vam decidir sortir el divendres d’hora, per avançar feina. En realitat no va ser ben bé així. Ella va estar treballant fins passades les 10 de la nit, després encara vam haver de passar per casa seva i deixar a na K, la gata, ben provista de menjar i aigua. Carregar la camioneta i sortir, per entremig havíem intentat menjar una miqueta... El nostre destí era Ancud, en direcció nord. De fet, però no era exactament Ancud, sino algun lloc proper al nostre destí de l’endemà: la pingüinera de Puñihuil. Peró això encara no toca. Estem al cotxe, camí d’Ancud, seguim doncs. En un moment em va semblar veure creuar la carretera un coipo, un rossegador de mida gran, amb certa aspecte de castor, més que de rata. Però no en puc estar del tot cert, a les fosques i només amb els llums del cotxe... Però no defalleixo algun dia en veuré! 

Des d’Ancud, vam buscar la carretera que ens acostava al nostre destí (amb més d’algun error, ja que no hi havia molts indicadors), però poc a poc ens vam anar acostant al lloc on volíem trobar un lloc on posar la carpa (la tenda). Vam buscar per un parell de camins algun lloc adequat, però més o menys apartat. En el primer no vam tenir gaire sort, en el segon si. Pel soroll sabiem que estàvem a prop de l’Oceà, res més. Amb l’ajut dels llums vam muntar la tenda i passades les dues ens vam instal·lar al seu interior, no feia molt de fred, però s’agraïa estar dintre de la tenda, dins del sac (d’estiu, molt primet) i tapat amb una manteta! Abans però, vam gaudir una estona de les estrelles, molt nombroses gràcies a l’absència de núvols i de llums que fessin nosa. Després ens vam tancar a la tenda i encara vam xerrar una bona estona, el lloc no era per a dormir, sino per a viure’l (encara que fos a les fosques!)
 

L’endemà el despertador va sonar a una hora molt intempestiva (quarts de nou) i ens va trobar molt curts de son, però l’objectiu s’ho valia. Amb esforç, ens vam llevar, vam recollir i de nou dalt de la camioneta cap a Puñihuil, on vam arribar a un quart de 10. Un esmorzaret ràpid i per feina: vestit d’aigua, botes i pujar al bot. El passeig curtet, ja que els illots on s’instal·len els pingüins són a la vora mateix de la platja, però ben interessant. Per començar un parell de chungungos, llúdriga de mar (Lutra felina) una d’elles tranquilament menjant, tambe un llop marí (Otaria flavescens), al que no vam fer gaire cas, les llúdrigues tenien més interès! Vam seguir rumb als illots on el màxim interès el tenien els pingüins. Pero on també vam poder gaudir del quetru no volador, una parella de carancas (el mascle blanc i la femella negra), del lile (un corb marí de color gris), el yeco (un corb marí negre), el cormoran de las rocas i el jote. De tots ells en podeu veure fotografies a: http://www.fundacionotway.cl/index.cfm?page=5. Però anem per als pingüins, ara si.   
 

La volteta pels illots va ser massa curta, suposo que és lògic que quan una cosa t’agrada sempre resulti insuficient, no? Per a mi va ser insuficient. Però bé, la resta del matí la vam passar passejant per la platja, descobrint animalons i algues. Vam veure una desferra a la platja que semblava un pop, debia tenir més d’un metre i mig de longitud,  però en proximar-nos i mirar-lo bé va resultar ser un tauró o una manta, però estava tan descomposat que costava de saber que era exactament. De la platja vam passar al rocam, buscant cargolines i altres especímens entre les roques. Al final obviament vam acabar remullant-nos gairebé de dalt a baix, però qui podia resisitir la temptació d’investigar amb els peuets a l’aigua, aprofitant que feia un bon sol? Quan en vam tenir prou d’aigua, cap al cotxe per posar-nos roba seca i cap a dinar. Tant veure i parlar d’animals marins vam decidir que ens convenia un bon àpat que inclogués un pastel de jaiba. La jaiba és un cranc de gran mida del que us proposo un lloc on trobar-ne una foto: http://www.buceouv.cl/web/invertebrados/web/crustaceos/pilumnoides_perlatus.htm El pastís de jaiba per dir-ho ràpid consisteix en una mena de beixamel amb la carn del cranc i servir-la en la mateixa closca. Interessant. Però, abans de poder-lo gaudir ens va caldre arribar a Ancud, trobar un lloc on ens l’oferessin i esperar una mica. Mentre esperàvem els plats principals, el pastel de jaiba i unes machas a la parmesana, unes tallarines de mida impressionant, cobertes amb formatge fos. Exquisit. Això, mentre esperàvem, vam picar unes empanadas de navajuelas. Un complet àpat a base de marisc! Després d’una dinar així, què podia faltar? Evidentment una migdiada al sol, per després acabar de fer una volteta a un altre sector, Pulelo, abans de tornar cap a Castro, abans no es fes fosc, per fer més còmoda la conducció. Allà, soparet, peli, xerrar i a dormir. Un “cap de setmana” desplaçat, però ben aprofitat! Diumenge serà un altre dia. Per cert la pluja va aparèixer puntualment a la nit, com estava previst i va seguir tot el matí i part de la tarda de diumenge. Un diumenge tranquil, relaxat i dedicat principalment a dormir.

I abans dels breus, que crec que instauraré com a secció fixa, deixeu-me que descarregui la meva ira escribint un fet que no em puc acabar de creure. Acabo d’assabentar-me que Endesa té un parc marí privat en el que des del 2001 es fa investigació en biologia, és evident que han de netejar la seva consciència (si és que en tenen) i fer una mica de maquillatge ambiental de la seva malmesa imatge. En l’estació científica que hi ha, han descobert i descrit un parell d’espècies de coralls d’aigües fredes. El més bèstia és que a una d’elles li han posat el nom de l’empresa: Tethocyathus endesa. No em puc creure que es pugui arribar a aquest extrem de cretinisme!
 

Breus:

• O, A, divendres em vaig emocionar amb el vostre missatge. En mig d’un concert d’en Lluís Llach, a Gasteiz, pensant en mi? Gràcies, em va fer molta il·lusió el missatge i a mi també m’hagués encantat estar amb vosaltres, però no per fer-vos de traductor!
  
• Escolteu estem en època de sidrerías? Crec que si, però no n’estic del tot segur. Si és així, feu un tzotz a la meva salut!