El cremat
Començaré amb un aclariment sobre la meva situació laboral, ja que detecto molta preocupació entre vosaltres. No sé si és que no m'explico gaire o és que he abusat de la mateixa excusa...
No, no és excusa, la veritat és que estic amb força coses entre mans, a veure si ara sóc capaç d'explicar-ho bé.
He estat escrivint una petita part d'un gran projecte de desenvolupament rural, per al qual, si arriben els calés, jo faria la part de formació en temes ambientals (de fet d'aquest projecte ja en vaig parlar fa uns dies, és a Curaco on, per primer cop, vaig menjar ostres) Però la part més important és la que ve ara. El dia 28 acaba el termini per postular a uns fons de desenvolupament de les arts i la cultura. En aquest moment estic en això, immers fins al fons, ja que en el primer simplement collaborava, però aquest projecte és "meu" De fet ara em sento culpable per estar amb vosaltres, en comptes d'estar treballant... Però què hi farem, no tot és treballar a la vida, però és que si no m'hi poso no arribaré a temps... Així és que avui he fer una coseta ràpida i breu, ja ho aviso des d'ara (ara que rellegeixo ja puc dir que de ràpida i breu res de res, per tant augmenta el meu sentiment de culpa)
Comencem amb el "meu" projecte. Des d'un embrió inicial que si era meu, ara estic en una cosa força més gran amb més gent. En aquest moment estem darrera de tot plegat, na V (la ciclista francesa), en R (fa unes setmanes us vaig recomanar el seu bloc, ell és veterinari i ja fa anys que viu a Castro), na G i jo. Nosaltres som les ments pensants del projecte, els que l'estem dissenyant i els que el durem a terme, especialment jo que ho assumiré com una feina. Tot plegat a més amb collaboració amb la Federación de Comunidades Huilliches de Chiloé, entitat de la que ja us vaig parlar el mes de novembre!
Però amb tot això de què es tracta? Doncs bé és un projecte per portar pellícules a diversos llocs de Chiloé, un projecte que en aquests moments (i espero que ja no es compliqui més) consta de 3 activitats diferents. La primera, l'embrió, consisteix en projectar una peli cada setmana a Castro, per després fer una mica de debat amb ella. Aquesta part és realment meva, va ser una idea que originalment pretenia ser una manera de passar-ho bé amb uns quants amics, però fent-ho de manera oberta, esperant que pogués interessar a d'altra gent. Des d'aquest punt ha anat a parar fins al punt on ens trobem ara: un projecte gran, que inclou la compra d'alguns equips i una feina que em pot suposar una dedicació d'un parell de dies a la setmana (a tot estirar) i una pastarrufa per anar tirant. La segona activitat consisteix en portar a diferents sectors de la illa alguna pellícula per projectar-la el cap de setmana (la idea és seleccionar 6 sectors i anar a cada un d'ells un cop cada dos mesos, des de maig a finals d'any) i la tercera activitat (la que està menys definida) és projectar pellícules als instituts, on en alguns d'ells hi ha nanos interns (per la dificultat d'arribar cada dia a l'escola des de certs sectors aïllats), per tant un públic excepcional, amb hores de lleure entre setmana i en una edat molt adequada per rebre certs missatges educatius... Bé fins aquí aquesta descripció, ara només cal que trobem finançament!
Anem ara pel cremat. Com ja us havia anunciat m'havia compromès a fer-ne un, el dia va ser el passat 11 de març, inicialment a la nit, després uns petits canvis van fer que hagués de ser a migdia, perd una mica l'estètica de la preparació, però que hi farem. Doncs bé, dinaret. Per començar un pisco sour, l'aperitiu nacional, fet amb llimona, pisco (un destillat de raïm, típic xilè, sempre amb el permís dels peruans que també el consideren propi) i gel. Per dinar uns anticuchos, broquetes de diferents carns (vedella, porc i pollastre), xoriço, salsitxa, ceba i pebrot, regats amb un vinet per assaborir-los millor. I de postres el cremat. Vam començar amb una ampolla de rom, però va agradar prou per haver de sortir a comprar-ne una altra. Jo tenia previst explicar mentre el feia, una mica del seu origen, de la seva vinculació amb les havaneres i fins i tot arrencar-me a cantar El meu avi. No va ser així, no em vaig acabar de decidir a cantar...
El més important és que el que havia de ser un dinaret diferent, es va convertir en un carrete, amb totes les de la llei, que va durar, a casa, des de migdia fins passades les 11! D'allà vam seguir en el recorregut habitual de bars i baretos de l'extensa oferta de Castro, evidentment fins a l'hora de munyir! Diumenge va ser un dia dedicat a dormir i reposar...
La setmana em va servir bàsicament per acabar la memòria de la Feria (ja tocava, un mes després) i deixar pràcticament enllestit el tema del Festival de Documentales, per tant aquestes ja són dues feines del passat (pràcticament) I aquest cap de setmana sense massa activitats interessants, divendres teníem previst un asado que no va poder ser (na M va haver de viatjar a Santiago sobtadament) i vam optar per endarrerir-lo uns dies i esperar que ella ja estigui de nou a Castro. La resta una pellícula el dissabte i intentar treballar alguna estona el diumenge tot vencent la mandra.
Avui hem donat la benvinguda a la tardor, amb fresqueta, però una fresqueta agradable, solet, un dia bonic, no crec que equiparable a la primavera que vosaltres ja oloreu, però en tot cas un dia agradable, en el que malauradament no he rebut gaire bones notícies de Barcelona. Ser lluny i saber que gent propera, gent que estimo, no esta bé, que està patint, és dur. M'he quedat ben moix en llegir el correu, tant que tan aviat com he pogut he apagat l'ordinador per sortir a trucar. Malauradament només he pogut parlar amb un contestador, però la meva veu és ara a Barcelona i espero que ben aviat acompanyant als destinataris de les meves paraules. Una abraçada immensa des d'aquí. Però malgrat la tristor que imposa la distància, el saber que des de lluny no puc aportar tot l'alè que voldria, tot l'alè que sé que ara necessiten a Barcelona, he de seguir pensant que d'una altre manera, però que el meu suport des d'aquí serà important, que he de seguir tenint els peus a terra i pensar en tots i totes les que seguiu a casa, tots els que penseu en mi (encara que sigui poquet) i que he de seguir mantenint-me en el meu camí per cuidar-vos també una miqueta, a petites dosi, amb petits detalls, en algunes ocasions potser massa petits i per tant també tenir clar que potser em cal oferir-vos més...
Doble salt mortal i des del més transcendent al més simpàtic. Viatges. L'altre dia en un correu, na O em preguntava si estava viatjant. No, no ho feia. Uns dies abans la mare em deia que aprofités estones per viatjar, mentre esperava que sortís alguna altra feineta. Per tant davant de la insistència (tampoc és insistència més aviat un senyal), he decidit que pels volts de setmana santa faré un salt cap al nord (a buscar una mica més de bon temps), no sé la ruta ni el destí, però una idea que em ronda pel cap és creuar cap a Argentina i recórrer una mica per allà. S'accepten (s'exigeixen) propostes dels coneixedors d'aquelles terres! I finalment per tancar el capítol viatges, ben aviat sembla que tindré les primeres visitants de terres catalanes: la mare i la tieta. Sembla ser que seran per terres del sud del món a finals d'abril. Visca!
I ara, com que sé que n'hi ha que esperen algunes respostes als correus, tanco amb algunes notícies rebudes darrerament:
- O així que vas veure un partit d'handbol al Blaugrana? I què et va semblar? Et va agradar? Va guanyar el Barça, no?
- Tens raó M, em vaig oblidar de Sant Medir. Sort que tu m'ho vas recordar. T'ho vas passar bé? Ja vas deixar caramels per als altres? Tres bosses plenes són molts caramels. Ara vigila que no t'agafi un mal de panxa de tant menjar-ne!
- X no accepto de cap manera la teva versió dels fets. Vaig dir que no xerraria però això és massa. Mira que atrevir-te a afirmar que 5 van ser els participants al Ducky triatló! Ni parlar-ne, van ser molts més!
- Visca, els miracles existeixen. La mare m'ha enviat un correu electrònic! Segueix així, arribaràs lluny! D'aquí a no res escriuràs més que jo.
- B, N i A, moltes felicitats. La família ha augmentat, ara amb na N ja sou 4! El dia 5 a les 5 del matí, per acabar amb la cosa dels 5, va pesar 5 Kg? Espero que pel benestar de la mare no (anava a escriure N, però no hagués quedat clar quina de les dues) De totes maneres veient les fotos que m'heu enviat és evident que no va pesar 5 Kg, sinó na N (la mare) no faria aquesta cara de felicitat!
